Em sembla tan fort el que m'acaba de passar...
resulta que ahir, la Lorena, la presi del Casal català em truca per dir-me que no pot anar a la recepció d'avui a la casa de l'ambaixador, que la seva àvia s'ha mort i que a la Cristina, la seva dona, li interessa molt anar-hi per qüestions professionals, i que si puc fer el favor d'acompanyar-la com a representant del casal.
Perquè no, penso jo, tot i que em fa una mica de pal. La Cristina em cau molt bé, i ja m'està bé ajudar-la si puc.
Totaaaaaal, que jo i el meu vestit de còctel i la Cristina ens presentem a la festa. Ens reben quatre senyors amb les seves respectives senyores i dic 'Soy del Casal Catalán de Copenhague y esta es mi acompañante'. Fins aquí tot bé. A la sala, de pitiminí, cava, aperitius i canapès a dojo, mil senyors i senyores entrajats, amb bolsos de 50.000 corones i celles perfiladíssimes. Em sento fora de lloc. La Cristina està interessada en parlar amb algú per fer contactes i em diu que l'objectiu de la recepció és creuar paraules amb l'ambaixador, que no sabem qui és. Jo conec a una dona de la secció comercial, però la veig ocupada. M'enclasto una copa de cava a la mà i al cap d'una estona se m'acosta un senyor i em pregunta, així que tu ets catalana, no?'. Menys mal, penso, que algú xerra amb mi. I comencem a parlar. Li pregunto si treballa a l'ambaixada i em diu que sí, i que s'avorreix infinitament, que es demanarà el trasllat i m'explica un munt de coses de la seva vida. Diu que no li agraden les festes, que això és un rollo. És de Mallorca, i em fot mil preguntes sobre què faig aquí i tota la pesca. Acabem per palar del Fernando, l'altre noi d'Espanya que va guanyar el concurs al Japó i que l'any passat va estar a casa, aquí a Cphg. És diplomàtic i havia estat treballant amb l'ambaixador. Em diu que sí, que el coneix, que és maquíssim, i tant llest! L'home em presenta a la seva dona. Continuem palant. La Cristina s'acosta i penso, li preguntaré a aquest senyor qui és l'ambaixador. Li dic 'i vostè no em podria dir qui és l'ambaixador? No cal que me'l presenti, eh, només que me'l senyali. És que la meva companya voldria parlar amb ell, i jo no sé qui és'.
Resposta del senyor: l'ambaixador???? L'amabixador sóc jo.
Continuarà demà. La vergonya m'impedeix escriure.
2 kommentarer:
Juaaaaaas, juaaaaaas, juaaaaaas!Nena, quina història! He rigut molt pensant en quina cara devies fer, bonica, segur que t'han pujat els mil colors a la cara :-)Doncs jo reclamo la segona part de la història, va dona, que no et faci vergonya! Petons.
oh! li vas preguntar si coneix el pau debon? :-)
Send en kommentar