L'últim dia abans de tornar a Cph llegia per internet que el meu jefe havia estat operat d'un gairebé mortal aneurisma de cor. El meu jefe té una dona 20 anys més jove que ell, fantàstica, dolça i carinyosa, i dues filles amb ella que tot just entren a l'adolescència. També té altres fills del seu primer matrimoni. I també té néts. I una casa. I una escola de castellà. I per desgràcia, aquesta última passa per davant de tota la resta.
Em diu la seva dona amb tristesa que res en la seva vida és més important que la feina. I que està deprimit.
Jo em pregunto, primer, què fa aquesta dona amb un home així. I segon, per què som tan rematadament imbècils, que no aprenem què és la vida. Ni tan sols quan l'hem estat a punt de perdre.
És molt trist, no, això de ser workaholic. Sobretot en un país on hi ha cultura de no ser-ho. Així que feu-me el refotut favor de viure la vida.
Ingen kommentarer:
Send en kommentar