onsdag, april 09, 2008

sant tornem-hi que no ha estat res


Arriba excursionistas hoy es el día de la marmota.
No ho és, és el 2 de febrer, però per mi ho és cada dos mesos. Quan comencem un nou curs. I els estudiants entren, i els dic que em dic Carolina, i que vinc de Barcelona. Bé, no exactament de Barcelona, d'un poble a la vora de Barcelona, un poble petit, a uns 35 quilòmetres.
Ah, i quant temps fa que estàs aquí? I ho dic, i quan ho dic penso que ha passat molt ràpid. I em diuen oh, és impressionant que parlis tan bé. I per què estàs aquí. I ho explico, i sé que em preguntaran què fèiem al Japó. I els ho explico. I em pregunten la pregunta. Que quant de temps em quedaré a Dinamarca. I dic que no ho sé, que em resulta imposible pensar a llarg plaç. I em pregunten si m'agrada Dinamarca. I ves què haig de dir. Doncs dic que Copenhague és bonic, però que és difícil viure aquí. I no responen. Alguns diuen m'ho imagino. I jo penso que no, que no s'ho imaginen. I dic que ells no se n'adonen, però que són tan reservats, i que passen tantes hores a casa, i que tot és tan fosc, i que no parlen amb ningú a no ser que el coneguin molt bé. I es posen a pensar. I em diuen que és veritat.
I penso que és la cinquena vegada que començo un curs i que repeteixo elmateix, però que cada vegada dic més coses més negatives i espero, amb una somriure disfressat que em diguin que tinc raó, i que això, a voltes, és una mè.

No, no estic negativa, és que és molt deseperant, sempre igual...

2 kommentarer:

Anonym sagde ...
Denne kommentar er fjernet af en blogadministrator.
UnderPressure sagde ...

Pues si, cada vez dice uno mas cosas negativas....
Habra que aguantar el tiron, digo yo, hasta que el cuerpo aguante..