onsdag, april 09, 2008
sant tornem-hi que no ha estat res
Arriba excursionistas hoy es el día de la marmota.
No ho és, és el 2 de febrer, però per mi ho és cada dos mesos. Quan comencem un nou curs. I els estudiants entren, i els dic que em dic Carolina, i que vinc de Barcelona. Bé, no exactament de Barcelona, d'un poble a la vora de Barcelona, un poble petit, a uns 35 quilòmetres.
Ah, i quant temps fa que estàs aquí? I ho dic, i quan ho dic penso que ha passat molt ràpid. I em diuen oh, és impressionant que parlis tan bé. I per què estàs aquí. I ho explico, i sé que em preguntaran què fèiem al Japó. I els ho explico. I em pregunten la pregunta. Que quant de temps em quedaré a Dinamarca. I dic que no ho sé, que em resulta imposible pensar a llarg plaç. I em pregunten si m'agrada Dinamarca. I ves què haig de dir. Doncs dic que Copenhague és bonic, però que és difícil viure aquí. I no responen. Alguns diuen m'ho imagino. I jo penso que no, que no s'ho imaginen. I dic que ells no se n'adonen, però que són tan reservats, i que passen tantes hores a casa, i que tot és tan fosc, i que no parlen amb ningú a no ser que el coneguin molt bé. I es posen a pensar. I em diuen que és veritat.
I penso que és la cinquena vegada que començo un curs i que repeteixo elmateix, però que cada vegada dic més coses més negatives i espero, amb una somriure disfressat que em diguin que tinc raó, i que això, a voltes, és una mè.
No, no estic negativa, és que és molt deseperant, sempre igual...
Abonner på:
Kommentarer til indlægget (Atom)
2 kommentarer:
Pues si, cada vez dice uno mas cosas negativas....
Habra que aguantar el tiron, digo yo, hasta que el cuerpo aguante..
Send en kommentar