saltamartins i formigues blanques per sopar

Aquest divendes, entre pots de pintura i capses de l'Ikea vam tenir el gran honor de compartir taula i menjar amb la Lucky, la meva amiga d'Uganda.
Com que això de ser d'un país tan diferent és molt interessant, sempre surt el tema de tooooootes les coses que es fan a Uganda que no es fan aquí, i com que en són moltes doncs sempre descobrim coses noves. La última és que la Lucky menja saltamartins i formigues blanques, que es veu que costen molt de caçar. I diu que estan boníssimes, i que quan hi vagi a l'abril a buscar al seu fill, me'n portarà un paquetet, que tot i que són cares, segur que m'encantaran. I jo li dic que no cal, que de veritat, que li valoro l'esforç, però que no cal, que jo ja passo amb verdures i fruita. Però ella inisiteix, diu que estan cruixents, i que els saltamartins sembla que et mirin quan te'ls menges, perquè no els treuen el cap. M'espanto, i li dic que no em puc menjar un bitxo que em mira. Corregeix. Diu que no hi pensi, que ella, quan es menja el cap, de tan sec que està, ni s'ho pensa, que és un cap. I que a més a més, no m'haig de preocupar, que els treuen les ales. Em quedo infinitament més tranquil·la. Durant el sopar intento descobrir què li pot fer a ella la mateixa repulsió, i descobreixo que hi ha un animal del que ni tan sols en volen sentir a parlar, els d'Uganda, si van a pescar i en cacen un, se n'han d'anar a casa perquè la seva simple visió els horroritza. Em diu que li prometi que mai més tornaré a menjar-ne, i que si algun dia en tinc a la nevera i vol venir a visitar-me, no podrà. Diu que és un animal que et pot xuclar fins a matar-te, fins i tot els més petits. I jo li dic que s'equivoca, que el pop, amb patates, llenties o gallec, és boníssim.