com us ho diria avui...

...em sento fràgil. I penso per què i m'avorreixo de mi mateixa, de tan pensar, quan estic tan ocupada que hauria d'estar pensant en altres coses, però no puc. Potser estic cansada, no? Això és el que em dic, em dic, caro, estàs cansada. I funciona, durant tres segons, funciona. Em diuen que és molt fàcil sentir-se vulnerable en la meva situació, aquí, sola, com si hagués de lluitar cada dia, com si tot això i tot aquest esforç depengués d'un nom i un cognom d'algú a qui encara no conec bé, d'un sentiment prou fort com per deixar-ho tot... però ai-las, si tot se'n va a la merda, si estic massa cansada, si l'esforç és massa gran, si se'm demana massa... I can picture myself... mil bocinets de mi, que ja s'han trencat abans, però que volen creure's forts, de conte de fades, dels que la merda diària els rellisca, dels visionaris. Per què ens fan tanta por els canvis, i per què cada pas que dono aquí em sembla un abisme? Potser és només que estic cansada.