Where everybody knows your name

Que fort, estic enganxada a Cheers. Bueno, una mica només, eh, però és que el fan al matí, i des de que vaig arribar que em vaig acostumar a beurem el cafè del matí amb el Sam Malone, i no hi ha manera. Jo crec que és per la cosa aquesta de pensar que molaria entrar en un bar i que em posessin la beguda, i no haver d'armar-me de valor i demanar en danès i que la tia em miri amb cara rara en plan que-poc-m'agraden-els-immigrants. Osti, si tingués aquí al Jaime. El Jaime és el cambrer del bar de davant de casa, vaja, d'on vivia a Sabadell, i era un luxe entrar allà i xerrar amb ell, és taaaaaaaan bon jan. Hombre, hola vecina qué pasa todavía estás con los chinos era la seva salutació habitual :) Es va quedar en aquella etapa, i no hi va haver mai manera de fer-li entendre. I això que ens vèiem gairebé cada setmana. Que no son chinos Jaime. El Jaime sap tot el que m'ha passat en els últims 7 anys, qui ha entrat per la porta de casa i qui n'ha sortit, i perquè m'he refugiat al Piaf més d'una vegada. M'ha fet de porter, m'ha ajudat a buscar claus i arracades perdudes pel carrer, m'ha guardat paquets que no podien ser vistos i sempre tenia butà quan a mi se m'acabava. God bless him. Potser tinc morrinya de Jaime i per això miro Cheers.
Si us penseu que la tele allà és una merda és perquè no heu vist la tele aquí. Jo encara tinc sort perquè tinc una parabòlica rara i enganxo tots els rememberings tipus Cheers i M.A.S.H, però aquí hi ha a) totes les sèries americanes cutríssimes del món i b) tots els programes de filmació amb càmares del món. És horrorós. O sigui que em quedo amb Cheers, de totes totes. I amb els cambrers amables que ens saluden cada dia (i que aquí no existeixen, jaime vineeeeeeee). És que hi ha un rotllo especial amb els cambrers, oi? Ho dic jo, que sóc una ex-cambrera de pro. La gent et veu allà darrere la barra, i és com quan veus a algú en un escenari, que osti, semblen més guais, no. Qui no s'ha mig enamorat d'un cambrer? Jo no, que consti, però deu ser perquè quan saps el truco de l'almendruco ja perd la gràcia. Per no parlar ja dels cambrers que tiren els trastos, que et diuen que sigui el que sigui que et passa tot sortirà bé i que es preocupen de si menges més o menys. Em vaig quedar petrificada amb un que, després de dir que marxava, amb cara molt seriosa d'ossito va dir-me: te'n vas? de veritat? Dona, però a veure, no tots són així, eh. N'hi ha que et tractarien molt bé. (!) D'això se'n diu ser un cambrer de cap a peus, sempre al meu servei, anda que no :)
Jo també he sigut molt bona cambrera, ja ja, va deixem-ho que és tard i això s'està desfassant. Apa, m'ha quedat un waiter-power que no vegis. No sé, estic d'un raro últimament...