We need to talk

Sempre m'ha costat molt tallar amb els meus nòvios. És desagradable, a ningú no li agrada fer mal, especialment si l'altra part no sent el mateix, potser per això he allargat tant el que faig amb aquest post, posar punt i final a aquest blog.

Us seré sincera, s'ha acabat la passió. Com en totes les bones relacions, la passió, ni que sigui en dosis mínimes, sempre ha de ser-hi. Segur que heu llegit o escoltat mil vegades el rotllo de la flor que s'ha de regar cada dia perquè no es mori i bla bla bla. Aquest blog és un pobre cactus, tocat de mort des de fa ja força temps. El temps és, potser, un dels meus problemes. Ja no tinc la immediatesa que tenia abans, i us posaré un exemple ben clar: fa una setmana vaig fer d'intèrpret al parlament danès per a TV3. Fantàstic, emocionantíssim, fa uns anys hagués escrit un post carregat d'adjectius sortits del cor. Fa dies i dies que penso que l'hauria d'escriure, però no tinc temps, i si avui em posés a escriure'l, ja seria un post descafeïnat, racional, correcte, eixut, i així, doncs no m'agrada. I això passa molt sovint, els posts mentals no escrits em creen mala consciència, ( i en tinc dotzenes i dotzenes!) i no tinc ni un cm quadrat d'espai per mala consciència a l'ànima, o si més no, no per culpa d'un blog vellet. Em deia fa un temps el ciutadà K, que els escrivim per nosaltres, i el cas és que no, ja no l'escric per mi; "jo" i "mi" no tenim temps ni pau mental per a res de res.

8 anys i 600 posts, no està mal.
Gràcies de tot cor per haver-me acompanyat en aquest tros de vida tan i tan especial. Gràcies per llegir-me. Gràcies infinites per tots i cadascun dels comentaris. Gràcies als qui heu anat més enllà. Cauré en el tòpic de dir-vos que us seguiré estimant i no us oblidaré i que espero que siguem amics. Cuideu-vos molt i sigueu la mar de feliços.