el gos de la núvia li va dedicar al nuvi una cançó

Dissabte passat vaig anar a una boda danesa. Al principi em feia molt pal anar-hi, sobretot perquè al nuvi li havia vist la cara 5 minuts feia un any i de la núvia no en sabia ni el nom i se celebrava al quinto pino. Però al final em va entrar la curiositat. El nuvi era antic membre d'un grup de música que tenia el Frej quan anaven a l'institut. També han fet moltes sessions de DJ junts. I havien anat junts a l'escola i eren veïns. Primera parada: el lloc on el Frej va créixer. Això també em picava la curiositat, perquè vaig marxar d'aquí vestida de texans i tot empaquetadet en una bossa, i a la meva pregunta 'em podré canviar en un bar, no?' el Frej va contestar 'al meu poble no hi ha bars'. Que dius, on em porta aquest, a la dimensió desconeguda? Doncs més o menys. Efectivament, ni un bar. Un 'conjunt' de cases al mig del camp. Molt camp, i molts boscos. El Frej va créixer en uns apartaments dels 80 que volien ser un experiment social: cases fetes amb material orgànic i demés. Un lloc molt verd, i no ho negaré, molt maco.

L'església, petita petita, però molt bonica, molt menys freaky que les nostres, amb menys sants i menys devoció beata i encens i espelmes. La cerimiònia va ser una mica rarilla, perquè el 'mossen' era molt catxondo i va fer moltes bromes. I aqui va ser quan vam començar a cantar. Quatre cançons llarguíssimes, de 12 estrofes cadascuna. I ja va estar.

Al convit hi vam anar amb el Nikolaj i la Kristina, que és austríaca i va arribar tres setmanes abans que jo i compartim les mateixes angoixes i crítiques. Totes no, ella està prenyada de 4 mesos. Toma ja! I estan cagats els dos, pobres. A la taula no vaig seure amb el Frej, ens van seure a la mateixa taula, però totes les parelles estaven barrejades, per així haver de parlar amb el del costat, que en el meu cas va ser el Nikolaj, que és guapitissíssim i simpatiquíssim ;) o sigui que caaap problema. I vam començar a cantar. La primera cançó va ser divertida. Quan ja en portàvem 6, ja no tant. Aquí, nens i nenes, tot és diferent. Les bodes també. Tothom fa discursos, i després de cada discurs, la persona reparteix fulls amb una cançó, d'una música coneguda i una lletra que canvien per dedicar-la als nuvis. No és divertit, ni fa gràcia. És molt pesat. I la cosa va degenerar fins al punt que la núvia havia escrit una cançó com si fos el seu gos qui l'havia escrit per dedicar-la al nuvi...
I la gràcia de la boda és putejar als nuvis. No que s'ho passin bé, noooooo, si no que no tinguin ni temps per menjar. Si fas sonar culleretes, han de pujar en una cadira i fer-se un petó. Si taconeges, han de fer-se un petó sota la taula. Si la núvia deixa el menjador per anar al lavabo, per exemple, totesd les noies hem de fer dos petons sonors a la galta del nuvi, i al revés... en fi, que jo no m'enterava de res, i pensava, collons, que em deixin menjar en pau.
I al cap i a la fi, la boda va ser extrenadament formal. Ningú no va tirar pa d'una taula a l'altra, ningú no va ballar després de jalar, ningú no va onejar els tovallons, ningú no anava gaire joaquinillo... la única cosa emocionant que va passar va ser que la núvia va anunciar que havia trobat feina. Molt emocionant. Jo una mica més i ploro ;) No sé si és que som menys educadets o més deixats anar. Però jo prefereixo les bodes Made in Spain.