coses que viatgen amb mi

Aquí us presento als tres personatges que m'acompanyen a la meva casa vikinga. A l'esquerra, la senyoreta fada que si li toques la panxolina ets la més afortunada del món. Veuran vostès que li falta un tros de barret perquè a algú amb molt poca traça li va caure al terra. És clar, que et caigui una fada i es trenqui és com una mena de malefici, i el cert és que la persona en qüestió de-cuyo-nombre-no-quiero-acordarme ja no està amb mi (i això és el més desgraciat que li pot pasar a qualsevol, és clar ;) És la prova número 1 de que la fada té poders verídics. Al mig, d'un blanc immaculat i amb aires asiàtics, el meu maneko-neko que crida a la bona sort amb la seva poteta. És pitit pitit, però el vaig adquirir al Japó en companyia d'un viking, i mireu on sóc ara, o sigui que el gatet és la prova número 2 de que els manekos-nekos compleixen la seva feina a la perfecció. La senyoreta presumida de la dreta és una tentetiessa d'aquelles que no cauen mai per molt que la vulguis fer caure, pura alegoria dels entrebancs d'una servidora que, com tothom, ha tingut èpoques negres i tristes, i tot i això, caaaaaaaada dia es lleva segura de que si cau, tindrà ànims per aixecar-se, i que aquest món de bojos paga la pena (que l'entengui o no ja són figues d'un altre paner...), prova número 3 de que la japoneseta del ventall és més certa i real que moltes altres coses futils de la vida.

No entenc gaire la necessitat de tenir aquestes tres figuretes, però suposo que en el fons no són més que un fil invisible que si el seguís em portaria a nits d'estiu a Castellar, tardes de parxís de diumenge a casa i jocs de Marie-Claire al llit dels meus pares (vosaltres jugàveu a la marie-claire? No sé si és un joc que es va inventar la meva germana o era real;) O sigui, tres gotes de seguretat en mig d'un mar de dubtes i alguns dies d'enyorança. Hi ha més coses així a la meva casa vikinga, moltes me les va dur la samari, que pobreta meva, deu voler que em senti com a casa i així ella de pas es queda més tranquil·la pensant que si tanca els ulls fort i m'imagina envoltada de les meves coses, potser sí que seré a casa.

Que febles que som, i quina necessitat tan gran de sentir-nos segurs tenim la majoria... per què serà, que ens fa tanta por la dimensió desconeguda i preferim quedar-nos al nostre món petitet de coses maques, certes i palpables? Potser ens fa por descobrir que el que hi ha un pas més enllà pot ser pitjor? Jo penso que no. Que hi ha massa persones massa tristes que en realitat, estan cagades de por de trobar la felicitat, i se la neguen contínuament elles mateixes amb tot el que fan. Sense saber perquè, es queden en un món de mediocritat, perquè seria massa impactant i massa cert comprovar que tot aquest temps s'han equivocat i que han pres mil decisions per ser felices, quan sabien molt bé que no ho eren. Només tenien massa por d'adonar-se i fer alguna cosa canviar-ho. Però osti, és que acceptar tot això costa tantíssim. Oi?