We need to talk

Sempre m'ha costat molt tallar amb els meus nòvios. És desagradable, a ningú no li agrada fer mal, especialment si l'altra part no sent el mateix, potser per això he allargat tant el que faig amb aquest post, posar punt i final a aquest blog.

Us seré sincera, s'ha acabat la passió. Com en totes les bones relacions, la passió, ni que sigui en dosis mínimes, sempre ha de ser-hi. Segur que heu llegit o escoltat mil vegades el rotllo de la flor que s'ha de regar cada dia perquè no es mori i bla bla bla. Aquest blog és un pobre cactus, tocat de mort des de fa ja força temps. El temps és, potser, un dels meus problemes. Ja no tinc la immediatesa que tenia abans, i us posaré un exemple ben clar: fa una setmana vaig fer d'intèrpret al parlament danès per a TV3. Fantàstic, emocionantíssim, fa uns anys hagués escrit un post carregat d'adjectius sortits del cor. Fa dies i dies que penso que l'hauria d'escriure, però no tinc temps, i si avui em posés a escriure'l, ja seria un post descafeïnat, racional, correcte, eixut, i així, doncs no m'agrada. I això passa molt sovint, els posts mentals no escrits em creen mala consciència, ( i en tinc dotzenes i dotzenes!) i no tinc ni un cm quadrat d'espai per mala consciència a l'ànima, o si més no, no per culpa d'un blog vellet. Em deia fa un temps el ciutadà K, que els escrivim per nosaltres, i el cas és que no, ja no l'escric per mi; "jo" i "mi" no tenim temps ni pau mental per a res de res.

8 anys i 600 posts, no està mal.
Gràcies de tot cor per haver-me acompanyat en aquest tros de vida tan i tan especial. Gràcies per llegir-me. Gràcies infinites per tots i cadascun dels comentaris. Gràcies als qui heu anat més enllà. Cauré en el tòpic de dir-vos que us seguiré estimant i no us oblidaré i que espero que siguem amics. Cuideu-vos molt i sigueu la mar de feliços.

London calling

Just un parell de dies abans de Setmana Santa, tots els profes vam anar tres dies a Londres a treballar. Al viatge de tornada en avió vaig estar xerrant de llibres i clubs de lectura amb el meu col·lega Bjørn (que vol dir ós i que es pronuncia biòooorn i que és tot ell un ós perquè és un senyor enorme que té trigèmins amb una senyora afro-americana i els dos nois són força fosquets i la nena ha sortit blanca, mira tu) sobre el túnel aquest que comunica França amb Anglaterra. 

O sigui, un va tan panxo per França  en cotxe i pum, quan surts a Anglaterra has de conduïr per l'esquerre?! Doncs sí, després de mirar-ho, sembla que els enginyers que van fer el túnel se les tenien totes pensades i quan surts, no només condueixes per l'esquerre sino que resulta que, com diu al web, t'has fins i tot acostumat. Coses de l'enginyeria.

Esquí nòrdic amb nens petits: oh yes

Els qui heu llegit el blog des de fa anys ja sabeu que a les vacances d'hivern, que aquí són al febrer, el Frej i jo marxem a fer esquí nòrdic a Noruega. Aquí no es diu esquí nòrdic, que a mi em sona molt pijo. De fet, aquí l'esquí nòrdic és per hippies i gent gran, rotllo natura i muntanyes. Últimament s'està posant de moda perquè sembla que és un súper esport que posa tots els músculs en acció, fins i tot els que no sabies que tenies.

Nosaltres hi anem, sobretot, perquè ens agrada molt la natura i trobem a faltar les muntanyes, que Dinamarca és molt plana (com la meva panxa abans del que el Sirius existís).

Aquest any és el primer que hem anat amb el Sirius, que ja té 14 mesos. Però és clar, a Noruega fa molt fred, i nosaltres anem bastant al nord, o sigui que el Sirius ha anat abrigadet abrigadet en un pulk, que és com una mena de trineu que la persona que el porta es lliga a l'esquena i a la cintura. A la foto els veureu millor. Vam comprar un termòmetre d'aquests que està dividit en dos iq ue marca la temperatura exterior i interior, i el vam posar a dintre del trineu per saber si estava prou calentó o no. El fons del trineu, que toca la neu, es posa molt motl fred i s'ha d'aïllar molt bé. Nosaltres hi vam posar una mena de matalàs de ioga, una pell de xai sencera i a sobre, el Sirius, que anava amb el seu flyvedragt i la voksipose, que és com una mena de sac de dormir que es fan servir aquí a l'hivern. Total, que ell estava a 22 graus i nosaltres a -20 :) I com que estava tant calentó, dormia i quan obria els ulls, es quedava tot parat mirant el paisatge tant blanc. Vam poder fer rutes prou llargues tenint en compte que el Sirius és un nen com si diguéssim la mar d'actiu, i va aguantar fins a dues hores seguides al trineu, pausa per dinar i dues hores més.

Aquí a Dinamarca la gent viatja a tot arreu amb nens, i és cert que tot i que pot ser una mica estressant posar-s'hi, és fantàstic fer-ho. I Noruega, com sempre, espectacular.

ai pena penita pena

Conclusió d'avui a les 21.30: la culpa de tot plegat és d'internet.

Això d'estar ficats tots plegats en un pou de facebooks, twitters, blogs i demés, ens fa molt més conscients de totes les coses dolentes que passen al món. De totes (o moltes). Ens enterem de que hi ha malalties incurables per les que hem de firmar una petició mega important a les 07.37 del matí només obrir el correu camí de la feina, de que podem baixar-nos aplicacions per ajudar a gent amb discapacitat, llegim llistes de com ser més feliços i viure en estat mindfulness cada punyetero dia… en fi, la llista és llarga. Som més conscients que mai, de que el món està molt destirotat, i cada dia s'afegeix un altre motiu a la llista.
Avui, dinant a la sala de profes, parlava amb dues persones que estan visiblement estressades per motius difrents, i tot i que explicaven els perquès, anaven dient, però no em queixo no em queixo, que ja sé que no tinc motius.

Carai. Jo tinc la mateixa sensació cada dia, i em toca molt els nassos que sigui així.
Queixa't, dona, que sí que tens motius, he pensat, però no li he dit perquè és molt poc danès per part meva i perquè estic segura que m'hagués deixat anar una frase-yoga en plan somriu-i-el-món-et-somriurà-bla-bla-bla, que ja me la conec a ella, que és com si vivís en un món Ramasjang (que és com un Super3 danès, en plan presentadors que articulen molt i riuen molt i tot és super guai del paraguai)

Doncs jo sí que em queixo senyores i senyors. Em queixo alt i clar. Que a veure si una al final no podrà ni estar trista en pau. No vol dir que em passi el dia queixant-me ehh, no, no, però osti, que dies pets en tenim tots. I setmanes pets també, i no passa res!

a qui se li acut creuar el pont!

Mare meva santíssima, tenim a mitja Dinamarca trasbalsada! Súper escàndol, una cosa d'aquelles que no té perdó de Déu i que és inimaginable.

La setmana passada va passar per aquestes latituds una tempesta de les bones, amb un vent tan i tant fort que van tancar l'accés a tots els ponts que creuen les moltíssimes illes que formen el país. Però, ai las! Es veu que el senyor príncep hereu (el fresc de la foto) es va atrevir a demanar permís per creuar-lo de matinada. I li van donaaaaaar!!! I el va creuar!!!! I no pot ser, de cap de les maneres, perquè ni rei ni príncep ni punyetes, aquí tots som iguals, i si un pont està tancat, està tancat per tothom.
El senyor príncep ha hagut de demanar perdó, però jo crec que el cor dels danesos està ferit per sempre més. Quina vergonya de monarquia, diuen. (i jo penso, calla, calla, que si vols, jo t'explico coses pitjors que creuar un pont tancat ;) Fliparien

Missatges enviats i ai sis

He llegit que hi ha una nova aplicació per quan et cagues en tot després d'haver enviat un missatge que no voldries haver enviat. Amb aquesta aplicació que us dic, sembla ser que pots repescar els missatges enviats i esborrar-los. No em queda clar si ho has de fer en una mil·lèssima de segon o què.
El cas és que al principi he pensat mira que pràctic i després he pensat que ui ui ui, que on estaria jo ara mateix si hagués pogut esborrar missatge enviats d'aquells que te'n penedeixes mentre s'estan enviant… potser ni seria a Dinamarca. Res, missatge enviat, enviat està. 

Invasió

No sé ben bé si és la nit que es menja el dia, o el dia que es menja la nit, però vivim amb molta foscor des de ja fa dies (i els que ens queda). El sol sortirà demà a tres quarts de nou. Surto de nit, torno de nit. Si tinc sort, veig el cel rosa-lila foc. Si no en tinc, me la faig passar amb un cafè.