Vikings exist

In between

2012-01-29T23:23:00.000+01:00

Aquesta setmana he tingut el privilegi de recórrer Londres amunt i avall amb els meus alumnes.
Vaig tornar rebentadeta i amb el temps just de desfer maletes, rentar roba i tornar-les a fer, demà al matí ben d'hora ben d'hora enfilo camí en tren cap a Fyn, on faré un curs d'uns dies amb dos companys de feina que també fan el pædagogikum amb mi. M'enduc dues bosses de coses per corregir, una de proves parcials i una altra de redaccions. Ja veurem quanta energia em queda per treballar després de la última xerrada (que és sempre després de sopar).

Últimament les coses van així, molt carregadetes de feina, per això ha estat bé sortir fora uns dies. Londres és sempre una ciutat meravellosa. No he tingut temps per veure amics ni coneguts que viuen allà, però he parlat molt i molt amb gent jove fantàstisca que s'han portat millor que jo ho hagués fet a la seva edat en una ciutat així.
Vam fer un passeig per les instal·lacions olímpiques i ja cal que s'afanyin. A la foto, l'estadi olímpic, que està més o menys acabat. Vam veure i fer moltes altres coses més, per exemple, el musical We will rock you. Em vaig sentir molt dinosàurica quan els alumnes em van preguntar si Queen era un grup creat pel musical exclusivament o si realment existien :(
Però els va agradar molt, i això que ens vam perdre el partit per veure'l.

Dinamarca està coberta de neu i glaç, però tenim l'agenda tan plena, que ens posem capes de ceba de roba i ens les treiem i ens cordem i descordem i posem gorros guants i bufandes sense ni pensar-hi. Però no recomano mirar la previsió del temps, quan les temperatures estan entre 0 i -15 tot és tan depriment com els llits farcits de molles de les habitacions d'hotels (i encara més depriment si estan arrebossades de catifa pudenta).

Pamplona- Hondarribia- San Sebastián- Bilbao

2012-01-10T22:51:00.001+01:00

Bilbao

Hondarribia

San Sebastián

Hem passat uns dies d' aire fresc, muntanya i família (en racions moderades, com a mi més m'agrada) al País Basc.
La conclusió és que no es pot anar a un lloc on el menjar és tan sagrat amb un vegetarià que a sobre es posa malalt i no té ni ganes de menjar, no és plan, però en fi, diuen que és savi adaptar-se a les circumstàncies i això és el que vaig fer, cagar-me en tot per dins i fer bona cara i comprar Strepsils per fora.

Hondarribia és espectacular, i el parador nacional om vam dormir, encara més. Un lloc de postal. A San Sebastián em van atonyinar a menjar tant per compensar el que el Frej no menjava, que una mica més i em poso malalta jo, em sembla que devia tenir més cloïssa a la marinera que glòbuls vermells. Bilbao es mereix la nota més alta. Feia uns 7 o 8 anys que no hi anava i no sé si és per culpa de la meva memòria de peix bullit i rebullit, però em va semblar molt bonica. Han sabut com rentar-li la cara i on i perquè invertir diners. Visita xula al Guggenheim i infinitats de pintxos no tastats. I Pamplona, molt hyggeligt, que diríem aquí, acollidora que diem allà i que no és ben bé el que vol dir. Veure a família de la que t'estimes i fa temps que no veus és sempre fantàstic sobretot si tenen nens com el Martinxo, que amb els seus 10 anys em va agafar per banda per dir-me tot seriós que "oye prima, pues Frej me parece un chico muy majo, y muy listo eh, me gusta para ti". Un encant :)

L'únic però, conduir entre muntanyes i tenir al meu pare tan tan present que feia mal de cor i d'ànima. Entenc perquè li agradava tant tornar a la seva terra.

Gener

2012-01-08T23:40:00.001+01:00

Els llacs a les 15h, just quan el sol comença a anar-se'n

El mes de gener és un mes de blanc, de negre, de gris i d'una mica de platejat que serveix de mirall a la poca llum que tenim en aquestes dates. És un mes fet de dies on la simplicitat, les cendres i la calma són un tresor. Gener és un record que es repeteix, però també una possibilitat per començar de nou. Per mi, aquí, és un moment en el que sé que la foscor m'envolta, però també que la llum arribarà. De vegades, em sento amb ganes d'agafar una brúixula per no perdre'm en la grisor del mes.

Angular Momentum

2011-12-22T19:09:00.000+01:00

Demà marxo per estar més a propet de molts dels que em llegiu i evidentment de la meva família, per això escric el que probablement sigui l'últim post d'aquest any.

Aquests darrers mesos no he tingut gaire temps per escriure tan sovint com ho he fet fins fa poc, i em sap greu, però suposo que la vida té èpoques una mica més plenetes que d'altres.

A principis de novembre vaig tenir aquí a la meva mare, i un dia, mentre jo corregia, es va posar a llegir posts que havia escrit a l'estiu. Em deia que es notava que estava trista i que sempre escric coses que a la gent li fa pensar que no m'ho passo gaire bé per aquí. És evident que una mateixa no pot tenir la mateixa perspectiva sobre les coses ja escrites que la persona que les llegeix per primer cop, de manera que em refio del que em va dir, i les vostres reaccions i comentaris suposo que ho confirmen. ( i jo no em rellegeixo ni que em paguin!)

Per això us volia dir, que finalment, després d'estar molt de temps perduda, m'he tornat a trobar :)
Els últims mesos he après moltes coses, i tot plegat ho puc resumir en tres paraules: sóc feliç aquí. Ha costat uns anyets, eh, però em sembla em sembla, que estic la mar de bé, que ho estat els últims mesos i que he trobat una calma que ni tan sols recordo haver tingut mai.
Us ho dic, perquè us he dit molts cops que ai ai ai això és una mè i que si no puc més, i que és molt difícil partir-se entre aquí i allà i... en fi, em sembla just dir-ho quan finalment s'han canviat les tornes.

És un bon post per set l'últim perquè he passat un any difícil, però acaba amb un somriure immens i una patxorra in-cre-ï-ble.

Espero que tots sigueu tan feliços com jo. Us deixo amb una idea preciosa. Ens llegim d'aquí no res!

i encara no ens posem d'acord en quin és el límit de la pobresa

2011-12-12T22:50:00.001+01:00

A punt d'arribar Nadal, com he escrit fa poquet, i aquí tenim un debat polític que ja fa dies que dura i que em sembla prou interessant i si més no, necessari. Fa un parell de setmanes, un polític idiota d'un partit conservador i encara més idiota que ell va dir que li venien ganes de vomitar quan llegia que el govern estava començant a repartir joguines per a les famílies pobres. Segons ell, a Dinamarca la pobresa no existeix i a l'idiota en qüestió li sembla repugnant que els diners que paguem amb els impostos es gasti en coses semblants.
Per començar, un polític de la talla de l'idiota no es pot permetre dir que li vénen ganes de vomitar per un fet així. Com us podeu imaginar, es va crear una batalla d'acusacions i frases per emmarcar que va durar dies. La cosa va acabar amb que una política d'esquerres va dur a l'idiota de visita a una persona, una tal "Carina" que representa un grup de persones que molts danesos no poden acceptar que existeix: gent pobre. La tal Carina és una mare soltera que va voler publicar al diari el que guanya, el que rep de l'estat i els seus gastos mensuals, i aquí és quan es va liar... què és ser pobre? Un pobre es pot permetre fumar? Si na família no té diners per comprar regals per aniversaris o Nadal, o perquè els seus fills vagin d'excursió o es puguin comprar roba, és pobre? On està el límit de la pobresa?

A punt de que arribi Nadal

2011-12-12T21:36:00.000+01:00

A mi el Nadal no m'entusiasma gaire, però sí m'agrada que passin coses noves, i els dies abans de nadal passa de tot. Per exemple, la gent treu la creativitat que duu guardada tot l'any, especialment si hi ha nens petits. A casa la Mi la creativitat viu 365 dies l'any, i l'any passat van fer aquest arbre de Nadal que a mi em sembla fantàstic i que tenen posadet a la paret de la cuina.

A l'institut es nota que arriba nadal perquè els alumnes van més atabalats de l'habitual. Els de 3r ja fa uns mesos que hi són i se senten com a casa per això molts es porten les sabatilles d'estar per casa a la motxilla i quan arriben es treuen les botes i van en pantumfles :)

Demà em toca portar un llençol per fer la "passada" de Llúcia, que és una tradició danesa que es fa cada any a les escoles, esglésies i instituts, on Santa Llúcia va al davant i la segueix una mena de processó cantant una cançoneta (que jo no em sé ai ai) i tots vestidets de blanc com angelets.

A casa fem llistes de regals per uns i altres i jo no puc evitar somriure cada cop que surto al carrer i el veig tot ple de llums d'estrelles i cors. Tot fa olor a pi i a canyella, a vi calent amb espècies i fruites confitades. D'aquí no res, un altre cop, ja serà Nadal.

M'agrada molt l'art d'en Yinka Shonibare

2011-12-01T22:13:00.000+01:00

Jule hygge

2011-11-27T22:58:00.001+01:00

El primer diumenge d'advent, o sigui, avui, és el primer dia més o menys on a totes les cases s'ha de notar que ja arriba Nadal.

Una de les coses que s'acostumen a fer és, per als qui fan tard, decorar la casa, i per als amants de la cuina i els qui no (perquè ho fa tothom) fer galetes de Nadal. Jo ja he fet les primeres, que són les preferides del Frej i es diuen Klejner (es pronuncia klàina). També s'encenen les quatre espelmes de rigor com ja vaig escriure en un post anterior i que podeu veure a la foto.

Tot això té un nom i és Jule hygge, que vol dir "fer coses acollidores de Nadal". La veritat és que sí que és una tradició tota mona, sobretot en un dia com avui, on tenim vents huracanats que ho estant tirant tot. La veritat és que fa por i tot, i això que a mi m'agrada el vent per allò de que neteja l'esperit, però amb aquest ens quedarem sense ni esperit ni res de tant fort que bufa.

Doncs ja està aquí, un altre cop, el punyetero Nadal.

p.d: jo estic super contenta, no perquè vingui Nadal i m'estigui fotent de galetes fins el cul, no, estic contenta perquè tinc rentadora!!!!!!!!!!!! La notícia es mereix un post a part, però ostiiiii, quina gust rentar la roba a casa :)

Vi i tapes

2011-11-26T22:04:00.000+01:00

Ahir van tocar vi i tapes al club de vi de la feina. Les tapes les va haver de fer una menda lerenda soleta després de que tothom que m'havia promès que m'ajudaria s'escaquegés. Els ho perdono perquè me'ls estimo molt i perquè s'ho van menjar tot :) La veritat és que ens ho passem molt bé, i després d'unes hores sempre hi ha algú que acaba per afluixar i explicar històries d'aquelles que de vegades millor no saber-les perquè dilluns els has de tornar a veure. Vam beure vins fantàstics, molts dels quals ni coneixia ni els havia tastat mai, i em va agradar molt un de Mallorca i un que feia olor de mermelada. Ens ho montem bé a la feina, sí senyor.

Fa-la-la

2011-11-22T20:17:00.001+01:00

Hauria d'escriure sobre política, sobre què va passar diumenge, sobre el futur i coses serioses per l'estil. Però no, no ho penso fer. I per què no? Perquè no tinc res a afegir que segurament ja no hagueu llegit als diaris, blogs i facebooks. I perquè vaig passar-me tot diumenge intentant evitar el sentiment de pena profunda que tot plegat provoca. De fet, vaig passar-me mig diumenge cantant a cor que vols tutti pleni, o sigui, molt, i molt alt. I per què ho vaig fer? Perquè cantar fort em fa estar contenta. I no poden ser cançons tristes, no, ha de ser rotllo Beach Boys o qualsevol cosa que em faci viatjar a l'adolescència. Jo em vaig passejar pels 14, 15 anys amb INXS.

I així vaig passar un diumenge penós, intentant posar-li una mica de llum a la cosa, que és el que fem ara mateix en aquest país on tenim tantes poquetes hores de sol. Com podeu veure a la foto, tot i que encara no és Nadal, aquí com si ho fos. aquest diumenge ja és el primer diumenge d'advent i tothom (jo encara no) ja té preparat un centre fet amb branques, pinyes, espelmes i tota la pesca i 4 espelmes, que s'han d'encendre religiosament cada diumenge fins Nadal. A veure si abans de diumenge ens hi posem i us l'ensenyo.

1 d'1/3

2011-11-16T21:36:00.000+01:00

Em sembla que ja vaig explicar que aquest any estic fent una mena de C.A.P danès que dura un any i que és una mica bèstia. No el faig per gust, tots els professors que tenen una plaça fixa l'han de fer, i és bastant durillo, la veritat.
Avui he tingut la primera visita (la primera de tres) d'una dona que el Ministeri d'Ensenyament ha escollit per valorar les meves apitutds pedagògiques. És la part pràctica de tot aquest embolic de cursos, tallers, molts treballs i moltes hores de feina que haig de fer aquest any. Vol dir que avui he tingut 4 persones mirant-me mentre he fet classe, la senyora del Ministeri, les meves dues supervisores de les dues assignatures que ensenyo, i la directora del curs al meu institut.
I ha anat la mar de bé. Aquesta visita és la causant de les meves poques entrades al blog i de les moltes hores de son que em falten. Però ei, li perdonem, perquè tot ha anat perfecte i m'ha tocar una senyora la mar de simpàtica i positiva. La propera vegada, que serà a principis de febrer, tindré una persona més del Ministeri que em mirarà.
El dia que ho acabi tot, al juny, faré festa grosssa, us ho asseguro! I ara toca dormir, llegir, i descansar una mica. Ara no, però dissabte sí. Que bé.

1761

2011-11-08T23:54:00.001+01:00

L'any 1761 el meu carrer i el meu edifici feien aquesta pinta. Els qui coneixeu el centre de la ciutat trobareu la torre rodona avall a la dreta i Kultorvet al costat, amb un altre nom.
Gràcies al sr. Geddes que va fer aquest mapa tan fantàstic i a l'arxiu d'història de Copenhaguen per tenir una web tan bonica.

Happy Berry to me

2011-11-04T22:23:00.000+01:00

Tinc el menjador de cas que sembla una floristeria. Quin luxe. Entre les flors, les postals, els molts missatges d'aniversari i les abraçades en persona i a distància que he rebut avui, em sembla que he tingut un aniversari gairebé perfecte. Només em falta el Frej que està com sempre, de conferències voltant pel món. (s'ha fet perdonar, però!). I de fet tinc la millor companyia possible en un dia com avui. La mateixa persona que estava amb mi ara fa 33 anys, la meva mare, que ara mateix, mentre escric des del sofà, està a la cuina canturrejant, com sempre, cançons de l'any de la pera ri-ro-ri-ro-ri-ro.

Tinc un amic ninja

2011-11-01T23:13:00.000+01:00

Aquest cap de setmana passat em va venir a veure el Fernando, o sigui, el tito fer. Ja havia estat aquí abans, fa gairebé quatre anys, al mes de febrer, i tot i que no el trobo, estic convençuda de que vaig escriure un post sobre ell en el seu temps. No seria estrany que ja us n'hagués explicat meravelles perquè és una persona molt important per mi.
El Fernando i jo vam compartir penes i alegries en una editorial durant uns quants anys i ens vam arribar a conèixer molt bé. Però molt bé. I no de tetes i cul, eh, sino molt bé d'esperit. És d'aquelles coses màgiques que passen a la vida, que trobes algú i al cap d'anys i de distància encara està allà, com el primer dia. He dir que continua fotent-se de mi també com el primer dia, però li ho perdono tot perquè el que compartim va molt més enllà de quatre rialles tontes. I sí, és un tòpic, però certes amistats són un tresor.

A part de ser la persona que és, el Fernando és ninja. I no un ninja qualsevol, no, és un dels... ostres se m'ha oblidat, crec que n'hi ha uns 200 al món que tenen el mateix nivell que ell. I ja us dic jo que és un nivellàs. Aquest cap de setmana ha fet dos cursos de ninjutsu a dos dojos diferents aquí a Copenhaguen i jo, tal i com ja vaig fer uns anys enrere, li he fet de traductora. Impressionant, de veritat, a un li agafa mala consciència de no entrenar ninjutsu després d'estar allà unes hores amb ells.
Em quedo amb la frase d'un dels entrenadors que ens va convidar a dinar. Estàvem en un cafè la mar d'acollidor, i li explicava que jo abans de conèixer al fernando no tenia ni idea de què era el ninjutsu, i que ara que el conec me n'anodo que és tot un món, i que per als entrenadors és una manera d'entendre la vida. I el tio em diu tot ample: sí, és cert. Ara per exemple estem en aquest cafè ple de gent, i ells no saben que estan segurs.
Sona arrogant, però us juro que després d'haver-los vist no ho és. Pim pam, són d'aquests que trenquen mans i colls sense ni mirar, amb una elegància que ni els gats!

Torna aviat, que quatre anys són molts anys :)

i 5 minuts més tard...

2011-10-31T21:00:00.000+01:00

Uaaaaaaaau! Sóc la primera en rebre una còpia del teball del Frej. Ja sé que sonarà a ciència-ficció, però no puc parar de plorar després de llegir el que ha escrit sobre mi al capítol d'agraïments:

Carolina, for bearing with and caring for me through all the travails

of philosophy, a burden I suspect few people realize the weight of.

I do not know where I would be today without your love, but I

know that the place I am is infinitely richer and happier. Hey, that

reminds me of an interesting thought-experiment. Parfit has this

scenario, where…

We will find the black man who did this

2011-10-31T20:23:00.003+01:00

Demà 1 de novembre passarà una cosa que fa molt de temps que espero. No només l'espero jo, però jo me n'alegraré molt: el Frej entregarà el seu Ph.D després de tres anys de feina.

El Ph.D del Frej ha estat sempre present en la meva vida danesa, és a dir, que ha estat una part de la meva vida dels últims quatre anys i mig. Abans de que li concedissin el Frej va passar-se dos anys treballant com a lector extern a la universitat de Roskilde, i mentrestant, escrivia sol·lictuds. El primer any no li van concedir, tot i que recordo perfectament que a dos dies de marxar de vacances em va dir que el seu supervisor s'havia equivocat i que havia d'entregar no sé quins papers un mes abans del previst i que bye bye vacances. L'estiu següent vam anar de vacances, de fet estàvem a Florència quan el van trucar per dir-li que hi havia una possibilitat de que li concedissin perquè havia passat la primera fase de selecció, però que havia de canviar un munt de coses i que ho havia de fer en dos dies. O sigui que ens vam posar a buscar locals d'aquests on pots connectar-te a internet, vam trobar un amic que va poder entrar al pis i li va poder enviar tot el necessari i així van anar passant les vacances, de Florència a Siena, d'ordinador a ordinador.
L'any passat no vam tenir vacances, perquè el Frej va viure 7 mesos a Oxford i ens vam gastar molts diners durant l'any en vols i visites. Aquest estiu li vaig literalment prohibir que s'endugués un telefon. I vam tenir vacances sense interrupcions :)

Estic molt orgullosa del Frej. Ha escrit articles fantàstics (tot i que em costin d'entendre) i ha fet bons contactes. Però no ha estat fàcil, sobretot els últims tres mesos. Quan dic que fa molt de temps que espero aquesta data vull dir que m'agradarà molt poder tornar a estar al costat d'una persona que no estigui permanentment cansada i estressada. Ell mateix escrivia l'altre dia que se sent com si portés l'anell del senyor dels anells al damunt, perquè pesa un ou, el té al cap nit i dia, necessita posar-li punt i final i tot i haver passat per terres de foc, destrucció i cendres, no sembla que a ningú més no li importi gaire. A mi sí m'importa, perquè crec que el món serà una miqueeeeeeeta millor, una miqueta més ètic, després de tot el que ha escrit sobre discriminació. I perquè tot i viure amb ell, l'he trobat molt a faltar.

Granadina: colors per a un cap de setmana gris

2011-10-28T15:24:00.000+02:00

Us presento en Tintin

2011-10-25T18:53:00.000+02:00

Carai, no ho sabia jo que en Tintin era danès.
Resulta que l'any 1928 aquest noi de la foto que es deia Palle Huld i que aleshores tenia 15 anys va guanyar un concurs del diari Politikken que el va dur a viatjar 44 dies en tren, cotxe i vaixell. En Palle va sortir de l'estació central en tren i va viatjar pels Estats Units, Japó, Sibèria i Berlin. El dia que va tornar més de 20.000 persones el van rebre amb pancartes i curiositat a Copenhaguen. M'imagino que en aquell temps un viatge així devia ser una cosa molt molt gran. De concursos així als diaris ja no en fan.

En Palle va escriure un llibre que el senyor Hergé va llegir i en el que va inspirar-se per al seu personatge de Tintin. El noiet de 15 anys es va convertit més tard en actor i pel que he llegit surt en algunes pelis de renom com les de la banda Olsen (que jo no he vist). I va morir als 98 anys, o sigui que d'aventures en devia viure moltes més.

El que m'ha passat a mi llegint aquesta notícia és el que aquí es diu una experiència a-ha, o sigui, que llegeixes una cosa que resulta ser sorprenent i inesperada: una a-ha oplevelse.

Paris mon amour

2011-10-24T18:02:00.000+02:00

No hi ha res millor a la vida que fer el tonto amb la meva germana per París i intentar una vegada i una altra fer-se una foto amb la Torre Eiffel de fons i que no surti en cap ni una. I riure, i fer cafès amb llet de 5€ i martinis de 7€ i explicar-se la vida i prendre decisions tan enormes com on anirem a sopar aquesta nit.

Ens ha passat una mica de tot i no ens ha passat res, que vol dir, que hem tingut els nostres capítols còmics però hem estat la mar de tranquis amunt i avall, criticant a tothom i a totdon i recuperant el temps perdut, que era molt.

Ningú en aquest món em dóna la seguretat que ella em dóna. I sí, podem parlar per skype i fer mil coses més, però no és el mateix que caminar de bracet pel jardí de Tuileries i treure-li la llengua als problemes durant uns dies juntes.

Complot sostenil insostenible

2011-10-23T23:19:00.001+02:00

Hi havia una vegada una noia, jo, que anava a comprar sostens sense dificultats. Talla tal, color tal, a veure quin m'agrada més, aquest, doncs vinga.

Ara ja no. Aquí a Copenhague comprar-se sostens és una aventura. Fa un temps vaig veure en un programa repelent de dues senyores molt britàniques que deien que el 95% de les dones duem una talla de sostens equivocada. I com que sembla que és molt important arribar a certa edat amb les tetes a lloc, aquí s'ho prenen molt seriosament, i quan vas a una botiga et persegueixen i et persegueixen fins que et medeixen el contorn amb una cinta mètrica. Després et donen uns sostens que són impossibles de dur de tan estrets que són, però elles et miren amb aquella cara i et diuen que ja ho saben, que a elles també els passava això de dur la talla equivocada, però que ja veuràs a partir d'ara com notaràs la diferència. Vaaale. Claudicarem. Amb els sostens de tres talles més petites que no pots ni respirar et donen una tarjeta amb la marca i la talla perquè la propera vegada no passis pel mateix tràngol.
Però no, resulta que si et compres una altra marca en una altra botiga has de passar pel mateix, perquè les marques tenen, sembla ser, mides una mica diferents, i sant tornem-hi: la cinta mètrica i la noia que te les posa a lloc sense manies i et diu que ara sí, que aquesta sí és la talla correcta i que somriu perquè es pensa que t'ha descobert la sopa d'all i tu que estàs allà amb un mal que ja ho notes que allò no pot ser la talla correcta :(
El resultat de tot això és que per culpa de l'apretamenta que vaig portar ahir, tinc unes marques a la pell que no me les trec ni amb pomadeta Natusan. Em sembla molt bèstia, després de tot el que et fan passar i que te'n vagis d'allà creient que tots aquests anys has anat amb els sostens erronis i que d'aquí uns anys t'arribaran a la cintura per no saber-ho i ala, després d'un dia estàs que només tens ganes de participar en el moviment hippy de fora sostens del mal que fot. Homeeeee, ni poc ni masa, no? Una mica de respiració per favor!

Cadàvers

2011-10-21T13:55:00.000+02:00

Últimament es porta molt posar fotos de cadàvers als diaris. Cliques el web en qüestió i patapam, allà tens al senyor Gadafi ben mort, infladet i sucat de sang.
Deixant de banda si ens posa contents o no que se l'hagin carregat, em sembla d'una morbositat i un poc sentit de l'ètica que em costa d'entendre. Perquè no cal. A mi almenys no em cal assegurar-me de que sí, de que és ell, i de que està mort i en tenim proves gràfiques. Només cal que li tallin el cap i el posin a la plaça major en un pal de fusta. Per què ho fan això? És que ens agrada veure algú tan odiat mort? Necessitem veure-ho per creure'ns-ho? O és que la premsa s'està tornant vulgar?

Back to the future

2011-10-07T23:14:00.001+02:00

Un projecte que a mi em sembla genial d'Irina Werning. I tinc una foto a la Plaça Major un diumenge de Pasqua que aniria de conya!

Atrapada

2011-10-05T23:03:00.000+02:00

Em deia l'altre dia un amic, que puc ser la persona que vulgui. Sona bé. Em deia també la Mi, que tots ens debatem entre cedir i deixar-nos estimar, o preservar la nostra essència sense por. Hi ha un equilibri que a mi em sembla molt difícil d'aconseguir entre totes aquestes teories. Jo fa temps que em sento atrapada i perduda en un un lloc que jo mateixa he construït. De moment no sé gaire més. Tot i que intento trobar-me i re-trobar-me cada dia de la meva vida.
Si algú em troba abans que jo, que em cuidi, si us plau.

Boicot sabatil

2011-09-26T23:24:00.000+02:00

Ara resulta que tenim un veí nou que és un guarro.

Fins fa uns mesos, a l'edifici on vivim no hi havia gairebé veïns perquè hi teníem les oficines d'un diari. El diari ocupava força espai del bloc 12 i el 14 (el nostre), però abans de l'estiu es van mudar i ens van deixar orfes de notícies. Evidentement, d'aquest espai al centre de Copenhaguen se n'havia de treure peles per la qual cosa la fundació que és propietària de l'edifici va decidir construir 10 pisos nous. Durant el mes de juliol els veïns nous s'han anat mudant i ens hem anat saludant. Alguns semblen molt tibats i d'altres molt relaxats, però n'hi ha un que jo ja el tinc creuat. És d'aquells que sempre està de mala bava i penja notes a la porta del tipus "podeu fer el favor de no donar cops de porta quan entreu? Que dius, no tio, la porta de l'entrada és de ferro i pesa una tonelada, per molt d'oli que li posis fa i farà soroll. A sobre té un gos d'aquells que semblen rates que lladren a tothora. I el pitjor de tot és que han decidit que les sabates es queden al replà de l'escala. No sé si ja he explicat abans que aquí ningú no porta sabates dins de casa perqué els terres són de fusta i 8 mesos a l'any portem neu, pluja i fang enganxats a les soles, de manera que a l'entrada de tots els pisos acostuma a haver-hi un espai per deixar les sabates. Però el veí guarro les deixa fora, com el de la foto, però amb la diferència que el de la foto (que no és el meu veí) només té tres parells, i aquest home en deixa un munt, i també les del seu fill adolescent que no les deixa precisament una al costat de l'altre ni fan olor de reoses. I per si no n'hi hagués prou, el tio es pensa que el replà és seu i s'ha posat a l'entrada de baix (no la del seu replà) un gerro i un paraigüer que tota la resta de veïns antics hem declarat com el més horrorós que deu existir a Dinamarca (un dia poso una foto)

Jo he començat a fer-los boicot, i cada dia que pujo i baixo l'escala i haig d'apartar la muntanya de sabates que tenen al davant, n'agafo dues i les deixo uns quants graons cap a baix. A veure si els fa ni que sigui una mica de ràbia i es plantegen canviar d'hàbits. O de pis.

Indignació

2011-09-21T00:09:00.001+02:00

Em fa una peneta enorme haver d'ensenyar als meus alumnes el 15M, els indignats, la corrupció, les manifestacions, el descontent, la pèrdua d'esperança, la violència domèstica i les mil-i-una lluites diàries que tots teniu per sobreviure, per anomenar unes quantes coses d'una llista llarga i grisa.

Per sort, també els puc ensenyar que n'hi ha molts que lluiten, i que no es donen per vençuts, com tota la gent del meu poble que ha anat al CAP cada nit durant molts dies, com molts polítics joves que troben nous arguments per seguir creient que les coses es poden canviar, tot i que corren temps difícils.
Almenys ara ja saben que ni dormim tres hores al dia entre la 13h i les 16h ni ens agraden els toros. El català ja el coneixen pel Barça.

Em deien avui, que el que jo els explico no és el que han vist a la Costa del Sol, que allà hi ha sangria i mascle ibèric, i que quina pena, que som molt simpàtics i molt guapos i no ens mereixem tenir aquestes condicions de vida.
No sé si han après gaire.

Mercat i eleccions

2011-09-11T14:29:00.001+02:00

És un pal això de no tenir temps ni per escriure al blog i haver de reprioritzar les prioritats dia sí dia també. Aquest any estic fent el que vindria a ser una mena de CAP d'allà que tots els profes d'institut amb plaça permanent han de fer aquí dalt. I vaig que no paro, de curs en curs, amunt i avall, ordinador a la falda al tren, donant classes i escrivint treballs, reflexions i demés. El curs escolar es presenta extremadament mogudet.

Han passat coses des de la última vegada que vaig escriure aquí. La més important és que s'han convocat eleccions pel proper dijous, i ara mateix tot gira sobre el possible nou govern que probablement serà socialista després de 10 anys de tenir un govern de centre dreta-dreta que s'ha mig carregat l'estat del benestar que tants anys havia costat aconseguir. Com que és bastant probable que tinguem un govern d'esquerres, l'important és ara el paper que juguen els partits minoritaris, que seran els que faran que tot plegat es tombi cap a una esquerre vermella o una esquerre granatosa.
Les anècdotes, cites i guerres entre els polítics els últims dies han estat moltes i de tots els gustos, podria escriure només posts diaris sobre això, i no em faltaria material :)
La ràbia més gran de tot és no poder votar. Em sembla molt inútil que si treballo aquí i pago impostos (i molts) aquí, no pugui tenir ni veu ni vot sobre les persones que decideixen les meves condicions de vida en aquest país. No hi ha res a fer. Creuar els dits i parlar de política els propers dies, mirar-m'ho com una espectadora i esperar que fotin ja el camp certs personatges de la política danesa que em/ens provoquen basques.

Una altra cosa que ha passat (i aquesta és guai) és que ja tenim mercat a Copenhaguen! Recordo la primera setmana que vaig viure aquí, pobreta de mi no tenia ni tan sols el número CPR que és una mena de DNI i no podia ni agafar un llibre de la biblioteca, així que vaig fer de turista les primeres setmanes. La meva guia no tenia cap mercat al mapa, i jo viiiinga buscar a tot arreu i preguntant a la gent. Doncs no, cap mercat. Copenhaguen no tenia mercat, tot i que com podeu veure a la foto, sí tenia fa molts anys tradició de mercat. El mercat actual està a la matexa plaça, i pura xamba, al costat de casa meva :) No puc posar cap foto actual perquè fa dos dies que és obert i encara no corren per internet, però hi aniré cámara-en-mano perquè veieu que xulo que ha quedat.

Han passat altres coses ja no tan interessants, com que m'he apuntat a un club de lectura (punt en total contradicció amb les primeres deu línies del post) i he començat una lluita personal i espero que aquest cop efectiva (please, please) contra les meves inseguretats i fantasmes. Les últimes moltes setmanes no han estat fàcils, però ja ho sabem tots, que la vida de fàcil no en té res.

Bona diada.

Exigència

2011-08-29T19:00:00.000+02:00

No se'n pot ser de perfecte, tot i que jo ho intento i ho intento i em foto de lloros amb les mateixes coses cada vegada.
Avui he fet un exercici prou bo que m'havia de servir per ser una mica més conscient de la meva auto exigència. Es tracta de fer una llista amb les coses que un mateix s'obliga a fer i a ser durant tota una setmana.
Que sóc molt exigent amb mi i amb la resta no és res nou, però la llista ha resultat ser llarga llarga llarga. En conseqüència m'he declarat en vaga i en comptes d'anar al gimnàs a donar cops de puny he decidit que me'n vaig a fer una banyera amb llibre inclòs.
Exercici molt recomanable.

De sobreviure a viure hi ha un bon tros

2011-08-21T23:47:00.001+02:00

Fa uns dies vaig passar per davant de l'edifici on estava la primera escola on vaig aprendre danès, una escola amb un sistema d'aprenentatge militar que ja no existeix per motius econòmics. Si aguantes el ritme aprendràs de seguida, em deia tothom.

Han passat quatre anys i mig, i fent el trajecte que tants cops havia fet repetint frases en veu baixa em va fer adonar, que Dinamarca ja no és per mi el que era abans, que he passat de sobreviure, a viure. Em sembla que puc dir des de fa relativament poc que em fa il·lusió el primer dia de neu, i el primer dia d'estiu, i que penso molt en les vacances d'hivern, i en agafar l'avió per anar a Barcelona i ens dissabtes al matí plens de mandra i de coses bones del forn de pa, i en les galetes de Nadal i el vi calent i tantes i tantes coses que ja formen part del meu món. I caminant i pensant també m'agafava mal de cor, perquè les he passades de tots colors, i perquè els ànims m'han defallit en molts moments.

M'ha faltat ajuda. I caminant caminant em van entrar unes ganes enormes d'escriure un manual de supervivència ben parit per tots els qui hagin decidit venir a viure aquí i hagin de passar pel mateix. Qui sap, potser podria estalviar alguna frustració a més d'un. I crec que seria divertit per mi reviure situacions difícils des d'una perspectiva útil.

Ja en corre algun per la xarxa, però molt curt i no gaire útil.
No em prometo res, però les ganes hi són, a veure si li sumo energia i temps i de tot plegat en surt una cosa bona.

El dilema del braç tonto

2011-08-15T18:42:00.000+02:00

Els qui dormiu amb algú al costat segur que coneixeu aquest dilema.
Que bonic és dormir abraçat a algú, oi? A mi no m'agrada adormir-me mentre m'abracen perquè tinc la sensació de dormir amb una boa constrictor a l'esquena i tot i que jo no em moc gens mentre dormo, necessito saber que si em vull moure, puc fer-ho. O sigui que sóc jo la pobra que fa la cullera i que té per tant el dilema d'on coi poses el braç. Posi on el posi sempre se m'acab per adormir, i me l'haig d'agafar amb l'altre braç i posar-me'l a lloc, i és una sensació horrible. Si el deixo al llarg del cos em sento hiper patosa, així que cada nit que dormo abraçant acabo amb el mateix dilema.
S'accepten propostes.

Tourmalet

2011-08-11T00:00:00.001+02:00

Primer dia de curs a l'institut amb moltes cares conegudes i algunes de noves, alumnes que em criden pels passadissos, somric, pujo escales, somric, baixo escales, alumnes que no troben la classe, fotocòpies, cafè, mirar si els llibres estan a la biblio (fet), agenda oberta, agenda tancada, agenda oberta, llistes, més escales i més somriures.

Només és el principi. Estic feta pols :)

Me'n vaig amb tu

2011-08-07T16:18:00.000+02:00

M'agrada més arribar als aeroports que sortir-ne. Si arribo a un aeroport i no hi ha ningú que em vingui a buscar, sempre miro a veure si trobo algú ben plantat amb qui pugués fer un cafè (per exemple) i imagino què passaria si hi anés directament i fes com si el conegués de tota la vida tipus "que bé que hagis vingut, tenia moltíssimes ganes de veure't, anem?". És avorrit que no et vinguin a recollir.
També m'entren ganes d'agafar alguna de les maletes que donen mil voltes a la cinta i ningú no les recull, però com que a mi me l'han perduda tants cops, no ho faig mai.

Words don't com easy to me

2011-08-06T10:46:00.001+02:00

Tinc el blog abandonadíssim i em sap un greu enorme, perquè trobo molt a faltar seure una estona i escriure amb calma.
El cas és que lluny dels teus tot es viu amb moltíssima més intensitat, les coses bones i les coses dolentes. Les vacances m'han portat dies de relax, però també algunes decepcions que estic vivint d'una manera desmesuradament intensa. És el que té ser de negres i blancs, que o bé o fatal.

És curiós, jo sempre havia pensat que els estats sentimentals extrems provocaven verborrea, i a mi no em provoquen res més que maldecap i pèrdua de perspectiva. A sobre, em resulta impossible escriure quatre paraules amb sentit. Puc dibuixar, puc llegir sense parar i pensar que potser així tot passarà, però no puc ordenar el cap en paraules perquè la raó se n'ha anat a la platja i les meves cèl·lules s'han convertit en drama queens que em fan ser qui sóc ara mateix, un feix de sentiments massa fràgil.

Com que encara no he perdut l'esperança de fer que almenys un 2% de mi pugui meditar i relaxar-se agafo aire i el deixo anar a poc a poquet i em concentro en la caixa toràcica amunt i avall i tot això que diuen. A veure si aquesta boira se'n va bufant.

Noruega

2011-07-23T22:59:00.000+02:00

Acabada de tornar de vacances, les notícies no podien ser pitjors que les que no paro d'escoltar i llegir. Sembla impossible que en un lloc tan pacífic com Noruega hi pugui haver tanta maldat. Mirar la televisió avui i escoltar el que expliquen els joves que han tingut més sort que molts dels seus companys morts és realment com veure una pel.lícula de terror.
Sovint he escrit que Escadinàvia és com viure en un país de hobbits, on la seguretat es dóna per fet. Sempre hi ha excepcions i ahir els noruecs van viure un malson impossible d'imaginar-se. Tothom està en estat de xoc.
I jo avui, desfent maletes, duc Noruega al cor.

El meu MacDead pro i jo fem una pausa

2011-07-04T21:05:00.000+02:00

Dissabte va ploure com mai a la vida no havia vist abans. Va ser com estar al mig del Carib. Va ploure tantíssim i amb tanta mala bava que a estones vam dubtar de si les finestres aguantarien. La tromba d'aigua va caure en una hora i mitja. 15 cm d'aigua al centre de la ciutat. I mentre vèiem una peli al sofà, al nostre despatxet de casa plovia, que vol dir que les finestres van aguantar però el sostre no gaire. Com a conseqüència, el meu fantàstic MacBook pro està mort. S'ha cremat per dins. Avui he iniciat (és que no tinc c trencada per esciure comencat) una batalla amb l'asseguradora que durarà molts dies, en part perquè se'ls ha girat molta molta feina. Per això i perquè d'aquí dos dies marxem dues setmanes a les illes gregues, faig una pausa bloguera. Que tingueu un estiu fantàstic, ens llegim i ens escrivim a la tornada.

Agnes cupcakes

2011-06-30T20:13:00.000+02:00

El Frej i jo hem decidit cuidar-nos molt aquestes vacances i per això avui ens hem comprat aquestes cupcakes d'una botiga (que ai-las si jo l'hagués vista de petita) xulíssima on les fan de mil colors i de tots els sabors que us pugueu més o menys imaginar. Aquestes són de nabius i llimona amb coco.

Vacances

2011-06-27T22:18:00.001+02:00

Ahir van començar oficialment les meves vacances d'estiu. El curs escolar comença el 8 d'agost, o sigui que em queden molts i molts dies per descansar i carregar energies. L'estiu es presenta carregat de llocs i dies meravellosos, i espero que de sol. Fa una estona escoltava a la ràdio consells per poder dormir millor demà. Avui hem tingut sol i demà tindrem sol i calor. Dijous tornen a baixar les temperatures als 15-18 graus que hem tingut les últimes setmanes, i com que més de 25 graus aquí són la reòstia, la gent necessita consells per aclimatar-se. Em fa una mica de gràcia.

Fa una setmana vaig trobar al facebook una amiga que tenia quan era petita i que vaig conèixer durant les vacances d'estiu, una noia que es diu Laura i que és de Gavà. Ha estat divertit fer memòria de tot el que fèiem i de les moltes cartes que ens vam enviar durant anys. Es va enamorar d'un noi franceset que era molt xulo tot ell. Li agradaven els Pimpinela (senyor déu meu). Recordo perfectament pregar-li que no em cantés més Pimpinela, que per molt que insistís no m'agradarien. Ens passàvem les tardes a la piscina amb el meu pare, trobant tresors a la part més profunda fins que la pell ja no se'ns podia arrugar més.

Quan estic tranquil·leta (no passa sovint) no em vénen cançons al cap, però quan estic contenta sí, i com que l'estiu i el solete em posen de bon humor, em ve al cap aquesta cançó que jo no sé perquè sempre sempre relaciono amb l'estiu.

Ja sé que la majoria de vosaltres no teniu vacances, de fet, les començareu quan jo les acabi, però de tota manera, espero que tots tingueu un bon estiu. I ja sé que fa molta calor per allà, si us plau, no m'ho poseu als comentaris que m'entra mal de cor :)

2011-06-22T12:39:00.001+02:00

Aquesta passada nit ha estat la nit amb menys hores de foscor de tot l'any, és a dir, la nit més curta. I sí, és cert que és molt bonic, i que és molt especial que el sol no s'acabi de pondre i que a les 03h ja sigui de dia com a les 10h del matí. El cas és que jo no puc dormir amb tanta llum, i que després de 4 anys, totes les alternatives que he provat no m'han servit de res. Aquesta nit pensava en que entenc que no existeixin les persianes perquè les faríem servir com a molt dos mesos i probablement a l'hivern es congelarien. Però sé que molts danesos no poden dormir per culpa de la llum a l'estiu, o sigui que ja tardem en dissenyar una alternativa persianil. I pensant pensant he pensat que hi ha moltes coses que encara no entenc del tot i que us poso a continuació, de moment me'n penso 10, però segur que la llista final ompliria molts posts:

1.- Els danesos no creuen el carrer si el semàfor dels vianants està vermell, tot i que siguin les 04h de la matinada i no passi ningú o no hi hagi ni un cotxe, no creuen mai, s'esperen pacientment, i si tu creues et miren amb cara de voler posar-te a la presó.

2.- Tot funciona per setmanes, tipus "ens veiem durant la setmana 43."

3.- Tothom creu en major o menor grau en els follets del bosc.

4.- Els formatges fan molta, molta, molta pudor, una pudor innecessària.

5.- Els metges de capçalera fan moltes de les funcions que fan els ginecòlegs, exploracions incloses.

6.- No existeixen les botigues per comprar espelmes ni les botigues per comprar xuxes.

7.- Els pares deixen als seus nens als carrets aparcats al carrer mentre compren al super o sopen en un restaurant. (I ningú no els roba per vendre'ls a Veneçuela????? Suposo que no.)

8.- Els pals de fregar són molt antics, les Vileda aquí encara no s'han descobert i n'hi ha que encara enrotllen un drap moll a voltant d'una escombra.

9.- No saben què és berenar (pobrissons) i els costa molt d'entendre.

10.- Quan freguen els plats, no els esbandeixen, els posen a assecar rebossats d'espumeta.

Dolce far niente

2011-06-13T11:57:00.001+02:00

Quan no faig res, la majoria de vegades llegeixo. Sona contraditori però és que si no fes res de res de res estaria morta. Quan porto una estona llegint en la mateixa posició, de cop una cama o un braç, sovint el cap se'm tornen molt pesats. No se m'adormen, però prenc una consciència immediata del pes de la part en qüestió. Ser-ne conscient fa que tot de preguntes existencials s'apoderin de mi i em provoquin nervis i inquietud, que són dos substantius molt adients per mi. Intento relaxar-me i penso que és un moment ideal per relaxar-me i meditar. Ai sí, que bé, tenir pau d'esperit i pensar en la vida com un riu i veure els problemes passar i respirar fons i de cop estàs en un prat verd i sents com l'herba et fa pessigolles als turmells i el prat ja no hi és i ara és una platja i respiro respiro respiro. M'agradaria molt tenir la pau d'esperit dels que mediten cada dia i diuen que són tan i tan feliços.
Per mi la pau d'esperit és dormir, i sobretot és adormir-se una tarda mandrosa de dissabte, amb veus de fons que vénen del carrer, amb la certesa que l'endemà serà diumenge i podré tornar a perdre el temps fent veure que medito fins que m'estiro, deixo el llibre damunt el llit, el gat se m'acosta encara més a les cames i adéu siau món per una estona.

Compto els dies que em queden pel meu dolce far niente.

Green sun

2011-06-07T10:01:00.005+02:00

Sol-a

2011-06-03T23:41:00.003+02:00

A mi m'agrada estar sola. No sempre, però sovint necessito estar sola i necessito no estar amb molta gent. Especialment necessito no estar amb molta gent a la vegada.
Estar sola no és el mateix que sentir-se sola. No m'agrada sentir-me sola. Quan vius en un país que no és el teu, al principi et sents molt sola i estàs molt sola. Després aprens a buscar-te una vida -que no la vida- que et faci estar bé, i a poc a poc aconsegueixes trobar companyia, no només en forma de persones sino de coses que comencen a formar part d'un nou món i que en poc temps són part de la teva nova identitat. Jo he après molt a no sentir-me sola i a saber disfrutar estar sola. Però hi ha estones, dies, temporades que em sento sola i que al cap de dos dies d'estar sola ja no vull estar-ho.

Per això cada vegada que el Frej torna a casa, ni que sigui després de només una setmana de conferències, el cor se m'omple de festa, flors i confetti. Les habitacions tornen a ser com eren i el llit es torna de mida normal i el gat mou la cua més sovint. I l'adulta que pensa que és molt sa que de tant en tan les parelles estiguin soles em fa pam i pipa perquè avui el tornaré a poder abraçar mentre dormi. I sentir-lo a prop és un món sencer, el meu món.

Find flere MISHIMA-sange på Myspace Musik

De mala consciència i sol a dosis iguals

2011-06-02T12:12:00.000+02:00

El cap de setmana passat me'l vaig passar mig plorant. No de pena sino perquè l'ull dret em plorava. Tenia la sensació de tenir sorra dins l'ull. Com que el tenia una mica inflat i les camamilles no feien res vaig pensar que anava camí d'una infecció com ja em va passar fa uns mesos. Dilluns al matí vaig telefonar al meu metge a les 08.30h. Aquí pots parlar amb el teu metge de 8h a 9h del matí i solucionar problemes menors i consultes que no requereixen presència física. Em va donar hora per les 10h. Em va mirar l'ull i em va dir que no ho veia clar i que prefereria que anés a un especialista. I uuuuuuuuui vaig pensar jo, se'm pot caure l'ull si m'haig d'esperar a que em doni hora un especialista. La doctora em va dir que m'esperés a la sala que ella mateixa faria la gestió. 5 minuts després surt, em diu que tinc hora per l'oftalmòleg a les 12h i que és a prop, però per si de cas, m'ha imprès un mapa per arribar-hi. Adéu-que-no-sigui-res-i-tinguis-un-bon-dia.

I aleshores és quan me n'adono que no estic allà. Que no m'haig de plantejar anar d'urgències al Taulí i exagerar el que em passa perquè algú em faci cas, i penso en tota la gent que no pot veure un futur, als qui han venut un conte que mai no ha existit, i que, com diu l'Elisenda, estan sols, i soles. I m'entra una tristesa i una mala consciència que no em deixa en tot el dia. Perquè és tristíssim, perquè no sé què es pot fer, què puc fer des d'aquí, perquè hem viscut una democràcia molt jove, i res no se solucionarà en mesos, ni potser en anys. Perquè els resultats electorals fan molta molta por i són difícils d'entendre i de digerir.

L'oftalmòleg em mira amb aquell llum que sembla que et pugui veure fins i tot el cervell. Em diu que tinc alguna cosa clavada al bell mig de l'ull. Ho intenta treure amb un cotó mullat en líquid blau. No se'n va. Després treu unes pinces finíssimes i diu que no m'espanti. Dos minuts de patir i acaba per sortir. Pomada al canto. Em diu que hi torni als tres dies per assegurar-se de que tot està bé. Surto d'allà amb una depre i una mala consciència de pensar en tots els privilegis que tenim aquí.
I això que nosaltres estem en un procés contrari, d'aquí uns mesos hi haurà eleccions, i seria molt estrany que els vermells no guanyessin, Dinamarca porta 10 anys idiotitzada i privatitzada per un govern de centre-dreta que ha fet molt molt de mal. El però és que aquí la democràcia es dóna per fet, és que ja hi ha molt de camí fet i quan la gent parla, se'ls escolta la majoria de vegades.

Ahir vaig veure el sol. Sempre surt, però la majoria de dies no el veig. Vaig deixar les correccions de banda i vaig anar al parc. Us juro que els primers dies de bon temps gairebé puc escoltar un zzzzzzzz quan m'estiro al sol. Absorbeixo sol per tots cantons. I ja no és qüestió de poner-se morena o no, és qüestió de salut (i de no estar groga). I estirada al parc penso en la gent acampada i em torna a venir mal de panxa.

Almenys els diaris danesos amb una mica de cervell publiquen amb certa freqüència articles i editorials sobre la situació allà. He explicat durant aquest curs mil vegades que no fem migdiada de tres hores ni veiem toros a la tele mentre sopem tapes a les 12h de la nit i pensem que la feina ja la farem demà- quina ràbia quina ràbia. Els he donat articles, els he explicat les nostres frustracions. Esperem que com a mínim el clixé Fuengirola que existeix en aquesta part de món desaparegui i doni pas al que està passant. Ja seria un petit èxit. Són temps de denúncia.

Ressaca de sandàlies i tirants

2011-05-28T11:33:00.002+02:00

Ahir vaig tenir el meu últim dia de classe del curs. Portàvem dies esperant-lo, tant ells com jo. Estem cansats. Ens posem màniga curta tot i que estem a 16 graus i el sol va i ve com li pica. Volem estiu.

Noto que els últims dies de classe als professors ens veuen com persones amb una vida que va més enllà de l'institut, amb aficions, temps lliure i vida privada. Ens acostem al punt que farà que jo deixi de ser profe i ells alumnes, les vacances d'estiu. Jo tinc tanta feina que a mi em sembla que queda una eternitat. A ells els queden uns quants exàmens i llestos. A alguns no els veuré mai més, a d'altres els veuré les properes setmanes pels passadissos, a molts, el tornaré a tenir l'any que ve.

Ha estat un any dur, alguns dies duríssim. Tinc massa alumnes amb problemes enormes, amb coses que no haurien de viure tan joves. Molts cops m'han entrat ganes de plorar després de saber perquè no han vingut a classe l'últim més, perquè el seus ulls estan absents. Em costa una barbaritat no abraçar-los i dir-los que no passa res, que tot sortirà bé, que d'aquí un temps estaran millor, que no cal que m'expliquin res.
Confesso haver-ho fet en comptades ocasions, però ser professora en un lloc amb tants reptes a nivell social fa molt difícil no ser mare lloca.

Molts companys em diuen que s'ha de saber prendre distància. Jo encara no he après a fer-ho amb la soltura que ho fan alguns d'ells. M'està bé. No sé si la vull. Després d'un curs intens, em quedo amb un somriure després d'una conversa de llàgrimes, amb una apretada de mans d'algú inabastable, amb escoltar que m'he guanyat el seu respecte. De la resta, de números i bronques i desagraïment, me n'oblido.

Ja veieu que estic toveta toveta. I com que últimament llegir els diaris és més depriment de l'habitual, com que el Barça juga avui i encara em queden 86 exàmens per corregir, i com que trobo que al món li falta una mica de carinyet us deixo amb aquest video -metàfora de tantes i tantes coses- que a mi, com a bona mare lloca de fills que no són meus, em provoca una feblesa al cor seguida d'una escalforeta d'ànima i un ooooooooh inevitable.

113

2011-05-25T17:06:00.002+02:00

És el número d'examens que m'ha tocat corregir com a censora aquest any. 113 examens d'anglès a 7-9 pàgines per examen. Són com els de la nostra sele allà, per això són llarguets.

És molt avorrit, sincerament, corregir proves de gent que no són els teus alumnes a tota marxa és una mica pal. Però m'agrada molt el sistema i les hores estan molt ben pagades.
Dels 113, jo sóc censora número 1 de 60, i censora número 2 dels altres 53. Cosa que vol dir que tinc uns dies per corregir els 60 i enviar-los a la segona censora, que els corregirà sense haver vist les meves anotacions. D'aquí uns dies a mi m'arribaran els 53 que una altra persona ja haurà corregit. Cap de nosaltres té relació amb els alumnes o l'institut del que vénen. El 15 de juny ens trobem tots els censors de totes les assignatures a Odense, i ens diem les notes que li hem donat. Si jo li he donat un 02 a una i l'altra li ha donat un 7 hem de parlar i posar-nos d'acord en una nota que introduïrem aquell mateix dia. O sigui que tot està pensat perquè la nota sigui el més neutral possible.

Ja us ho he explicat que l'escala de notes aquí és de -3, 00, 02, 4, 7, 10 i 12?

Praga o com els viatges es poden torçar fins l'infinit

2011-05-23T20:53:00.000+02:00

No donaré detalls, no calen. Només diré que estic molt cansada de que les coses no surtin com jo espero, i que per molt esforç que hi posi no surtin mínimament bé. I ja m'és igual pensar que no tot està en les meves mans i que sempre poden passar coses, és que estic molt farta de que a mi sempre em passi de tot en els moments que són realment importants. Comentari egoïsta segurament, i també m'és igual, avui se me'n refum tot.
Molt cansada, de veritat.

Día dels pastissos

2011-05-18T21:37:00.000+02:00

Aquesta cua a la porta de l'ajuntament és ni més ni menys de la gent que havia pagat una entrada per jalar tots els dolços que s'oferien al Dia dels pastissos :)

Aquí ni dia de la mare ni del pare, és clar que no, la gent sap perfectament el que vol quan el sol comença a deixar-se veure i se'ns treu la pena de l'hivern del damunt: pas-tis-sos.

Jo no hi he pogut anar perquè la feina em té tot el dia presonera, però he mirat les fotos de la pàgina oficial, i crec que hauria fet la cua.

La veritat és que últimament a Copenhaguen se celebren coses xules. Al febrer hi va haver la setmana dels restaurants. La majoria de restaurants bons bons bons oferien menús per 200 corones (molt molt barat), menús tancats a horaris concrets. El Frej i jo vam anar a un restaurant que té una estrella Michelin que està molt a prop de casa i que sempre ens mirem amb cert recel camí del supermercat. Vam menjar molt i molt bé i sembla que la iniciativa va ser tan exitosa que la repetiran l'any que ve.

I com és que ningú no accepta la meva oferta de passar dues setmanes al juliol a Cphg a canvi de cuidar-nos el gat? Ja us he dit que és una ciutat molt preciosa a l'estiu, no?!

Dretíssima

2011-05-11T22:09:00.001+02:00

http://www.elpais.com/articulo/internacional/Dinamarca/anuncia/restablecera/controles/fronterizos/elpepuint/20110511elpepuint_6/Tes

Ja fa temps que us explico que a Dinamarca tenim un govern extremadament conservador i un partit d'ultra dreta que s'encarrega de la política d'immigració. L'últim número de circ el podeu llegir a l'enllaç de l'article del País si és que encara no l'heu llegit. És sorprenent que la cosa arribi al punt de trencar les convencions de l'acord de Schengen. Els rumors diuen que el partit conservador ho té molt difícil per guanyar a les properes el·leccions d'aquí uns mesos, i que estan donant les últimes patades, i les donen tan fortes com poden.

Paraules

2011-05-08T13:35:00.000+02:00

Mentre li acaricio l'esquena em vénen al cap paraules que només ell i jo sabem. Paraules impublicables, paraules que només tenen sentit als nostres llavis. Ni tan sols es poden escriure en un correu, serien vulgars.
Són lletres amb tanta història al darrere que ningú més les pot entendre, són totes les paraules que tots els qui s'estimen troben amb el temps. Un sobrenom, una paraula curta, un codi secret que només funciona entre dos, un mini paradís de xiuxiuejos, de sospirs, de mots enfebrats i somriures de llençols.

Peix agulla

2011-04-29T23:19:00.000+02:00

Aquest mes és la temporada dels peixos agulla, o en danès, hornfisk. A Catalunya em sembla que no es consumeixen gaire, però aquí a Dinamarca, tothom els espera. Crec que vénen des d'Anglaterra i se'n van cap al nord passant per Dinamarca, cosa que no és gaire intel·ligent ja que tothom, fins i tot els nens, els pesquen a cabassos de tants que passen per aquí.

El peix agulla és un peix divertit. No només perquè té una senyora banya i és molt llarg, sino perquè té les espines de color verd-blau turquesa. Jo el vaig tastar per primer cop l'any passat amb el Mads i la Mireia, i la primera espeina que vaig trobar pensava que era un tros de plàstic. I després d'uns quants trossos de plàstic la Mi i jo vam arribar a la conclusió de que eres espines de color. Molt pràctic.
Jo quan era petita estava convençuda que moriria a base de clavar-me espines. Quina por i quin patir. En canvi, les espines turquesa es poden veure, són com les lentilles, que tenen aquest color blavós perquè les puguis veure si et cauen.

El més divertit de tot és una història que he llegit avui al diari: diu la llegenda, que els peixos agulla tenen les espines d'aquest color perquè es van menjar tots els soldats alemanys amb uniforme verd que es van ofegar al mar durant la Segona Guerra Mundial.
En realitat, sembla ser que els peixets són més innocents del que sembla i el color el dóna una substància totalment inofensiva que produeixen i que els tenyeix les espines. Però la llegenda té el seu punt, oi?

Aeroport

2011-04-22T12:23:00.000+02:00

Asseguda en un laptop desk de l'aeroport de Brussel·les espero a que es facin les 17h per agafar l'avió que em durà de tornada a Copenhagen.
Són llocs curiosos els aeroports. A la meva mare li agraden, diu que són llocs on comencen les aventures, llocs diferents dels que veus cada dia. A mi els aeroports em semblen llocs molt estranys, de vegades els veig només com a llocs de pas, llocs de gent que compra sense saber ben bé perquè, com una mena d'Andorra dels 80, llocs de gent que plora de pena i d'alegria.
Jo mateixa ho he fet uns quants cops. Probablement hauré dit adéu a les mateixes persones massa cops.
En un parell d'aeroports he tingut adéus que s'han convertit en dramons i holes que han acabat sent històries d'amor.

Ja he inspeccionat aquest aeroport de pe a pa. He comprat perfum sense saber perquè i m'és igual perquè fa molt bona oloreta. Massa diners gastats en una setmana, però i què, si no compro mai res. Tinc previst un cafè més tard, i un munt de coses per corregir de la feina. Quan torni, encara tindré un parell de dies de vacances i sol. Tinc ganes d'arribar, no m'agrada estar a mig camí entre les meves dues cases.

Home sweet home amb una mà al darrere i l'altra al davant

2011-04-16T10:49:00.001+02:00

Ahir jo estava com la Dorothy, pensant que no hi ha res millor que tornar a casa. Avui estic a Sabadell per segona vegada consecutiva sense maleta. Serà mala sort? Com pot ser que cada cop que vingui hagi de passar pel mateix circ? Quina ràbiaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa.

José González and the Göteburg String Theory

2011-04-13T23:28:00.001+02:00

Acabadeta d'arribar d'aquest espectacular concert en aquesta mateixa sala.

Màgia blanca

2011-04-11T23:34:00.000+02:00

Fa uns dies vaig anar al teatre a veure Màgia Blanca, un obra-musical interpretada per un grup de teatre que es fa dir Negra consciència.
Tant em va agradar l'obra que vaig riure i plorar com mai abans no ho havia fet, i tant intensa és, que tant en Frej com jo vam arribar a casa amb mal de cap, però farcidets de felicitat i alegria. L'obra ha tingut tant èxit que no només l'han allargada un mes més, sino que l'any que ve hi tornaran.

Des del dia que la vaig veure em fixo molt en les cares de la gent que va pel carrer aquí al centre. Com algun dia eganxi a alguna de les actrius us juro que li faig una abraçada i li dono les gràcies. Segur que recordaré aquesta obra la resta de la meva vida. El teatre és un món impressionant... encara vaig una mica flipada i canturrejant alguna de les cançons de l'obra. Molt gran.

Cartes amb olor

2011-04-10T22:25:00.000+02:00

Ahir vam sopar a casa de l'Ann i en Hans, que són dos amics de Bèlgica que després de 5 anys se'n tornen a casa d'aquí un parell de mesos.
Parlant parlant, l'Ann m'explicava que quan era joveneta ella era de les que escrivia una carta per dia, i es passava les hores escrivint a les amigues. I de cop em van venir al cap les cartes amb olor que es podien comprar quan era petita. Potser ara encara les venen. Quina cutrada eh, no feien ni bona olor ni res, però era tan guai del paraguai enviar una carta amb olor! Buscant per internet fotos he anat a parar a un munt de webs que es dediquen a rememorar els 80, i osti, mira que érem cutres! És molt divertit mirar anuncis i veure fotos de les coses que teníem, com el boli de molts colors i els rellotges aquells que es feien robots i mil coses més. Fa poc vaig llegir també un article molt divertit al País sobre la Tarta al Whisky que se n'ha fet pobreta, de la tarta al whisky que tan bé feia quedar quan hi havia convidats?

Què seria la música sense el silenci?

2011-04-06T22:29:00.000+02:00

Per anar a la feina agafo cada dia l'S-tog, o sigui, el tren-S, que és com els nostres ferrocates. Al principi i al final del tren hi ha "zones silencioses", és a dir, un vagó amb 16 seients, on la gent ni parla ni fa soroll. Beneïdes siguin, perquè jo em tornaria boja si després de la feina, el meu cap-timbal hagués d'aguantar escoltar a tota la gent que decideix trucar a tot quisqui mentre van en tren perquè s'avorreixen. No m'agrada escoltar converses alienes, i ni molt menys intimitats alienes, ja en tinc prou amb les meves.

El cas és que un think tank que a mi no m'agrada gens ha pensat que d'ara endavant hi haurà zones on sigui obligatori parlar amb la gent, perquè a Dinamarca la gent no parla amb ningú si no es coneix.
Que dius, ostiiii, i tant, i també poden tocar la guitarra i cantar el kumbaya al tren, per mi que facin el que vulguin, que jo no m'hi penso asseure. Però aquí està la cosa: al matí, no hi ha prou llocs per seure perquè els trens van a petar. Per tant, un acaba agafant el primer seient que troba si és afortunat de trobar-ne un. Cosa que vol dir, que segur segur que molta gent com jo que a les 7 del matí ens caguem en tot per haver-nos de llevar no voldrà ser simpàtic i parlar i intercanviar experiències. Però quina xorrada i quina ingenuïtat, crec jo, és pensar que els danesos es tornaran super guais i super oberts perquè els obliguin a xerrar al tren. Que noooooo, que les coses no es fan així!

T'estimo (i de vegades em sembla que no)

2011-03-29T21:25:00.000+02:00

L'amor és ben curiós. Últimament em passa que engegaria a tothom a cagar mones, sobre tot a algunes de les persones que més m'estimo. Potser és que porto massa mesos treballant massa. Potser és que el sol no ha decidit presentar-se, tot i que l'invoquem cada dia amb molta força. Potser és que amb el temps, un s'adona de que les coses no són com un es pensava, i que no es pot tirar enrere, només endavant. Potser és que el vi no només millora amb el temps, de vegades es torna vinagre.

Temps

2011-03-27T20:27:00.000+02:00

Tota la vida que pensem en parar el temps, en tirar-lo enrere, endavant i mil filigranes que ens farien la vida més fàcil, però el temps sembla tan inticable, incanviable... i de sobte, resulta que tots hem de canviar el rellotge, un dia una hora de més, un dia una hora de menys.
Tot plegat, una decisió de les moltes que ens controlen cada dia, de la que no hem pogut dir ni ase ni bèstia, però no ens queda més remei que canviar els rellotges.
Els que encara conserven agulles i es miren la ciutat des de dalt tarden una mica més en posar-se al dia. Jo tardo molt en acostumbrar-me a aquest canvi, i vaig mig tonta pel món (més de l'habitual) durant un parell de setmanes.

La família K + 1

2011-03-22T22:09:00.000+01:00

Quin notícia tan fantàstica, saber que el Xavi i la Nur estan embarassats. Així m'ho posaven en un e-mail que he rebut amb el més grans dels somriures.
És simplement tan bonic que la gent que s'estimi com ells ho fan tingui nens, així haurien de ser tots els nens i nenes del món que ara mateix creixen en panxes: una bomba d'amor. Segur que el món seria una miqueta millor.
M'alegra molt i els admiro, perquè aquesta personeta serà ja el/la tercer/a de la família K, i això avui dia és tot un repte. No hi ha professió millor que ser pare i mare (ho dic jo que no ho sóc, però m'ho imagino :)

I el que més m'agrada de tot, tot i que sigui molt surrealista, és que estic veritablement contenta i emocionada per ells, i tot el que dic ho dic de cor. I és surrealista perquè no els he vist mai, però tot i això, després de molts -un centenar?- de comentaris per aquí i per allà, ocupen un tros de la meva vida ara mateix, la que tinc aquí, la que escric i la que llegeixo. I jo, que sempre he estat molt escèptica sobre aquest tipus de contactes i d'amistat, em menjo moltes de les paraules que he dit al llarg de la meva vida, perquè els aprecio molt. Ara, és cert que jo sóc de tocar i de petonejar i d'abraçar i de xerrar in situ, de manera que espero -molt- que algun dia sí que els pugui dir tot això en persona.

Com que de moment no pot ser, els envio tota la felicitat del món i una cançó de bressol que a mi em sembla preciosa i que sempre he pensat que algun dia cantaré als meus fills, si és que algun dia en tinc. A veure si us agrada!

La capseta de records

2011-03-21T23:53:00.001+01:00

Aquest video tan bonic me l'ha enviat una Mònica i a mi m'ha fet pensar en una altra que necessita molt fer el que diuen les últimes paraules de la cançó. Va per ella! Bonica, d'aquí no res em tens allà per calmar penes i angoixes.

Com seré amb canes

2011-03-20T23:08:00.001+01:00

Em sembla que no vaig explicat aquí com havia anat l'aventura Noruega. No us enganyaré: vam passar molt fred. La sensació de que el cabell i les pestanyes se't congelin és unica. Allò que hem escoltat tots tants cops de petits quan estava de moda hipnotitzar a la gent a la tele "els ulls et pesen"està inspirat en el fred noruec. Perquè el que veieu a la foto no és neu, és gel, és el gel de la meva propia respiració. Que dius... cal passar tant de fred? Doncs no, la veritat és que no. El problema és el vent. -20 graus fent esquí nòrdic i amb sol es poden aguantar, perquè és un esport dur i se sua molt. Ara bé, si a sobre fa un vent que no vegis, les temperatures passen a ser encara més bèsties, i aleshores sí que es fa insuportable. Una altra cosa que es congela són els mocs. Això és més aviat desagradable. Però maco ho és eh! No em feu cas i aneu a Noruega, que és tota una experiència :)

Nou significat de la paraula tortura

2011-03-18T15:54:00.000+01:00

Divendres és un dia fantàstic i tots sabem perquè. Però últimament els divendres em posen dels nervis. La culpa és d'un acordió.
L'acordió és un instrument que jo no he entès mai. El senyor Ciryll Demian se'l va inventar fa una pila d'anys, i per mi, s'ho podia haver estalviat.
Cada divendres tinc al costat de casa un senyor que toca l'acordió entre 15h i 18h de la tarda, i atenció, fins ara la tortura era escoltar la Lambada (sí, la Lambada guarrindonga dels 80-90) a l'acordió, però és que el paio s'ha après la Macarena!!!! I no és broma, el tio toca la Macarena amb l'acordió, i quan se'n cansa, es passa a la Lambada. I jo em cago en el senyor Demian i en sa mare, perquè us prometo que als 5 minuts tinc el cap com un timbal.
Jo no sé si baixar i dir-li: senyor acordionista, quan li haig de pagar perquè toqui el dos i es busqui un altre carrer?

Onada

2011-03-17T15:26:00.000+01:00

El mar té coses horribles, com els tsunamis, però en la majoria de casos té coses bones per oferir, i no em refereixo a les gambes, parlo de la grant fonto d'inspiració que suposa.
El despatx d'arquitectes Henning Larsen ha construït aquests pisos que han batejat amb el nom d'onada.
A mi m'agraden molt, i estan just davant del fiord de Vejle, que és un lloc preciós.

Japó

2011-03-15T22:54:00.001+01:00

Japó és una part important de la meva vida. El dia que vaig triar japonès com a llengua C de la carrera no tenia gens previst que la cultura japonesa m'enamorés com ho va fer. Tampoc tenia previst que un danès em robés el cor al Japó, ni hagués pensat mai que treballaria gairebé tres anys amb quatre noies japoneses publicant cursos d'anglès a Tòquio.

No cal dir que se'm trenca el cor cada cop que llegeixo el diari o miro les notícies. Segueixo de ben a prop tot el que escriuen els meus amics nipons i els que conec que viuen allà. És una frustració enorme pensar que en qüestió d'hores el món se'ls hagi literalment caigut al damunt.

Estic segura que se'n sortiran com sempre ho fan, amb constància i voluntat i molta molta feina, però que injustos i que cruels que són aquesta mena de desastres.

Tots els desitjos escrits en aquests i molts d'atres papers enganxats als jardins dels temples serviran per mantenir la fe i l'esperança de que no es repeteixi, perquè el cas és que Japó està on està, i per desgràcia no el podem agafar amb el cursor i fer un control x control v a una altra banda del món, ni podem fer venir a en Doraemon perquè es tregui un aparell menja-terratrèmols i tsunamis de la panxa.
O sigui que si us plau, senyores plaques, una mica de calma les properes dècades, valens?

Saudade

2011-03-14T23:12:00.000+01:00

Tot i que ja faci 14 anys que el meu pare ja no hi és, continuo trobant-lo a faltar cada dia de la meva vida. Sovint em posa trista pensar que no em va poder conèixer com a adulta, que mai no tindrem una conversa sobre política, ni jugarem junts amb els seus néts. I és cert que d'alguna manera no és mort, que viu en mi i en la meva germana i també en la meva neboda, que té el seu color de pell. És cert que el duc al cor i a l'ànima i que el seu record no s'apagarà mai. Però dins meu encara hi ha una adolescent que plora, que no s'ha tornat a sentir mai més segura com abans, i que faria el que fos per haver-li pogut dir adéu.
He descobert una paraula preciosa per explicar-ho, una perla del portuguès: saudade
No sabia que res de tot això es pugués resumir en una paraula - no sé si es pot- però em sembla bonic que un sentiment tan fort es pugui escriure. Sento saudade.

SOL

2011-03-10T20:00:00.000+01:00

Hi ha gent que creu en el destí. Jo crec en les accions, en les decisions, les coses que fem perquè les coses passin.

O sigui que, perquè ho sapigueu, queda inaugurat el pre-estiu, el que ens ha de portar sol i el que s'ha d'endur tota la foscor, la grisor, la tristor, l'amargor de veure-ho tot a través de la finestra.
Que vingui el sol. Que el sol de març ens porti radiografies de menjadors amb mobles de mahogni i gelats de maduixa i xocolata.

Que vingui ja, si us plau, que ja no puc més.

El sr. Lledó

2011-03-09T20:53:00.000+01:00

Diu el sr. Emilio Lledó en aquesta entrevista que "sigo siendo el mismo, y ese hilo de continuidad me llena de alegría".
I jo que tantes vegades he escrit aquí que he tingut moltes vides, que als 19 era una persona i que em reinvento constantment, no entenc com algú que ha passat per una guerra, una posguerra, el mur de Berlín i a saber quantes coses més pot sentir que segueix sent el mateix. Ho entenc i no ho entenc. Perquè jo continuo tenint moltes de les pors que tenia quan saltava a la xerranca. Però continuïtat no sé jo si seria la paraula que trobaria per definir la meva vida ;)
El que sí és cert és que aquest senyor parla d'una manera així seguideta, a poc a poquet, que a mi m'aniria molt bé tenir, perquè jo salto d'una cosa a l'altra que dóna gust, i de vegades als meus interlocutors els costa seguir-me el rotllo.

Ja tocava

2011-03-08T14:18:00.000+01:00

Aquí podreu llegir una notícia que tota Dinamarca estava esperant des de feia temps: han despatxat a la Ministra d'Integració.

Don't leave me

2011-03-06T21:06:00.001+01:00

Cartell en un carrer del centre de Copenhague

Torno de Noruega amb mal al cul de caure malament (no sé si es pot caure bé) i amb una molt mala notícia: la Lucky i el seu fill Aleni han d'abandonar el país en dues setmanes.
Crec que ja he parlat en algun post de la Lucky. Hi ha gent que neix amb una flor al cul i n'hi ha que es passen la vida trepitjant merda per molt que vigilin, la Lucky és de les últimes. I començo a pensar que n'ha de trepitjada una de molt grossa.
Vai conèixer a la Lucky quan vaig estudiar danès, és a dir, molt poc temps després d'haver-me mudat aquí. De seguida ens vam fer amigues i les dues vam canviar a horari de tarda, de manera que vam estudiar juntes durant mesos en aquella escola-acadèmia militar que ja no existeix, i compartir penes en un país aliè uneix molt, de manera que cafè per aquí cafè per allà, al cap de poc temps ja em sabia la seva història de la a a la z. La Lucky és d'Uganda, el seu marit era enginyer i ella era contable. Van tenir un nen a qui van posar de nom Aleni. Vivien una vida relativament comfortable. Fins aquí tot bé. La guerrila els té clixats i els reclama diners. S'hi neguen. Assassinen al marit. La Lucky envia al seu fill lluny del poble, en un internat, lluny on ningú no el coneix. Es casa amb un ugandès amb nacionalitat danesa, i no ho fa per amor, però per marxar del país abans de que la matin a ella. L'home en qüestió és més gran que la Lucky, i no és ni bo ni dolent, de fet, és molt amables amb la seva família i els promet que la cuidarà molt. Un cop a Dinamarca la Lucky descobreix que el seu nou marit és un alcohòlic que pren tota mena de drogues. Mentrestant, intenta trobar feina de contable que evidentment no troba perquè res del que ha estudiat a Uganda li serveix de res a Dinamarca. Comença a treballar com a dona de fer feines en un hotel, estudia danès i fa tots els tràmits per aconseguir portar al seu fill cap aquí. Els tràmits s'allarguen i s'allarguen durant dos anys, temps en el qual el seu fill ja no creu que tornarà a veure la seva mare.
El marit la fa servir com vol, però la Lucky aguanta. No té més remei, si vol aconseguir el permís de residència necessita estar casada 7 anys amb la mala bèstia. Finalment, un dia de juny vaig a 'aeroport a recollir a la Lucky i al seu fill, a qui ha anat a buscar després de dos anys. Un secalló negre com el carbó que s'ho mira tot amb uns ulls enoooormes i pregunta sense parar què-és-això-mama. L'Aleni no parla danès, no ha pujat mai a un metro, no sap què és un cinema, però aprèn molt molt ràpid, és un nen llest i està molt content de tornar a estar amb la seva mare.
La mala bèstia continua sent-ho, i tot i que tots resem perquè la palmi, el nostre somni no es fa mai realitat.
Els dies van passant, la vida és molt dura, però entre tots els intentem ajudar tant com podem. L'Aleni va molt bé a l'escola, aprèn danès molt molt ràpid i el passen de l'escola d'integració a l'escola normal molt abans del que es considera recomanable. La Lucky, que ha de pensar en el futur, comença a treure's el títol d'auxiliar d'infermeria. Passa el temps, i la llei dels set anys canvia: ara "només" són 4 anys. Per desgràcia, la mala bèstia els tracta cada cop pitjor fins al punt que els amenaça de mort repetidament si es queden a casa seva. La Lucky aconsegueix plaça en una casa d'acollida per a dones on ella i el seu fill es poden quedar el temps que necessiten. Mentrestant, acaba els estudis i als dos mesos aconsegueix una plaça fixa a la llar d'ancians on ha fet les pràctiques. Està contentíssima. L'Aleni en tres anys s'ha tornat pràcticament danès, i només de tant en tant es deixa entreveure el nen tímid a qui vaig anar a buscar a l'aeroport. El permís de residència de la Lucky caduca aviat i ha de fer la paperassa per demanar la renovació. Resultat: denegat. Raó: a efectes pràctics, no viure en la mateixa adreça que el seu marit és com si estiguessin divorciats, i com que es requereixen 4 anys de convivència matrimonial, a la Lucky i el seu fill els han posat al passaport que han d'abandonar el país el 21 de març.
Res del que he escrit ha servit de res davant la llei. Tampoc que el seu marit abusés d'ella i que per això visqui en una casa d'acollida. Tampoc que tinguin una vida aquí tan danesa com la meva, que tingui feina fixa, que pagui els impostos com qualsevol altre. Ni que l'escola de l'Aleni hagi recollit firmes, i ni que els amics ens estem trencant el cap i contactant advocats. No servirà de res, perquè aquest país no els vol.

Norway, here we come!

2011-02-18T20:37:00.001+01:00

D'aquí un parell de dies faré una pinta similar a la d'en Han Solo. Marxem a Noruega tal i com vam fer fa dos anys durant les vacances d'hivern, que aquí són al febrer. Portem molts molts mesos sense veure el sol, i no acabo d'entendre perquè vaig a Noruega en comptes d'anar a, posem pel cas, algun lloc del Carib que m'ajudi a recuperar forces i vitamines i em condemni a no fer res més que prendre el sol i beure caipirinhes.

La meva vessant massoquista és insistent i incomprensible. La culpa la té, en gran part, l'amor i el temps. Per què si no m'hauria de semblar una fantàstica idea això d'estar-me una setmana fent esquí nòrdic a -25 graus? Si a sobre, la persona que et ven el rotllo noruec ho fa quan encara hi ha sol al cel de Copenhague, la visió d'una cabana de fusta amb sauna i espelmes sembla fins i tot acollidora.
Ara mateix, després de passar dos dels mesos més estressants de feina que he tingut en molt de temps, us juro que la única cosa que vodria seria dormir tres dies seguits a una temperatura de +25.

El cas és que tenim una cabana llogada al mig d'un parc nacional absolutament preciós i marxem amb tres persones, dos amics i un amic d'un amic, entre els quals hi ha un vegetarià i un que només menja raw food. Com que a Noruega els preus són prohibitius, marxem amb les maletes carregades de menjar. No us podeu imaginar el que ha costat posar-nos d'acord en 6 receptes que tots puguem menjar, delegar feines i coordinar-ho tot.

O sigui que com no surti bé o se'm torni a congelar alguna part del cos com em va passar, us juro que l'any que ve me'n vaig a sota d'una palmera, si cal, sola i amb un somriure.
Si veig un tauntaun li faig una foto, I promise.

Stronzo di merda

2011-02-15T16:06:00.000+01:00

Em sembla una mica fort que jutgin aquest personatge pel cas Ruby, no perquè hi estigui en contra, és més aviat que el podrien haver jutjat per cinquanta mil casos molt abans. Una mica tard, no? Però benvingut sigui el cas Ruby si vol dir que el perdrem de vista.
Sempre m'ha fet molta pena que un país tan fantàstic com Itàlia tingui aquesta mena d'home al poder, suposo que és cosa de la corrupció que encara hi sigui.
M'alegraré molt (moltíssim) si el condemnen i se'n va.
Fora! Que se'n vagi i no torni, que a Europa no el volem!
Seria una setmana rodona si un dictador i un pallasso corrupte desapareguessin de la política.

Egipte, benvingut al segle XXI

2011-02-11T21:15:00.002+01:00

Agnes Obel

2011-02-08T17:24:00.000+01:00

La Mette em va regalar pel meu aniversari el CD Philarmonics de l'Agnes Obel, el primer disc d'una noia danesa que canta i toca el piano d'una manera preciosa. Fa quatre anys, quan jo vaig venir a Dinamarca ella va marxar a Berlin, i amb aquesta cançó es va desprendre de la tristesa i la soledat que provoca viure lluny de casa. A veure si us agrada.

Un any i mig de somriures

2011-02-05T18:27:00.000+01:00

La princesa Valentina que té els ulls del color de les platges dels nostres somnis fa avui un any i mig, i a la tieta li Carolina li queden només un parell de mesos per menjar-se-la a petons i abraçades, iupiiiiii :)

El senyor Sebastià

2011-02-04T19:48:00.000+01:00

Jo acostumo a comprar coses per internet si són més barates, per exemple, els xampús i altres collonades arriben a casa per correu postal simplement per una qüestió de preu. Com que l'economia està fotuda, quan compres aquesta mena de coses, la majoria de webs acostumen a fer rebaixes segons la quantitat de productes comprats, i com més vegades compres, més amables són amb tu. Coses del capitalisme.

Avui he anat a recollir un paquet, i entre algunes de les coses que donen gratis hi havia una bosseta d'ossets de goma. I de cop i volta així flas flas m'ha vingut al cap el senyor Sebastià.

El senyor Sebastià era el conserge del cole quan érem petits, i era un autèntic tros de pa. La Maria, la seva dona, treballava a la cuina i a mi em costava molt entendre-la. Quan la meva germana em deia a l'hora del pati que ens havíem de quedar a dinar al cole, jo em posava molt trista -perquè el peix arrebossat amb arrebossat convertit en boles per culpa de l'excés de vinagre de l'enciam ja gairebé transparent no era agradable de menjar- i anava a la cuina amb una cara llaaaaaarga i deia "m'haig de quedar a dinar", i apuntava el meu nom a la llibreta. I la dona, si et veia amb cara llarga sempre venia i deia alguna cosa - potser parlava un idioma secret?- i tot i que jo no entenia ni la meitat, desprenia una aura de mamma italiana immensa, així que al final, quedar-me tampoc no em semblava tan tan horrorós fins que arribava l'hora.
Doncs el seu marit era un sant conserge que sempre portava una bosseta amb ossos de goma. Els seus estaven arrebossats amb sucre -no com el peix assassí d'estómacs infantils- i si te'n tocava un dels verds ja estaves contenta la resta del dia. Els repartia a tort i a dret amb un somriure i una paciència que a dia d'avui encara admiro. Després d'ell van venir altres conserges que no van molar gens, i que no repartien res de res.

Wii

2011-02-01T17:07:00.000+01:00

Des de fa un parell de setmanes tenim a casa una Wii (i els mil accessoris que es poden comprar amb la Wii). La vam descobrir fa dos anys quan estàvem de visita a casa d'uns amics, a Cardif.
És la repera, no?
Sempre que em compro una maquineta nova penso en els avis, en els qui han viscut guerres i s'han hagut d'adaptar a la tele, les mama chicho, els dvd, i les mil coses més que segur que en un any surten al mercat. La foto és d'un article que parla d'uns iaios de Birmingham que estan absolutament penjats de la Wii. És molt divertit i envio als avis tota la meva admiració. Darwin n'estaria molt orgullós

(Afortunadament) de vegades les coses no són el que semblen

2011-01-30T21:55:00.001+01:00

Sembla que el 4 és el número del 2011.
400 entrades donen per moltes paraules i molts sentiments barrejats, poesia, egocentrisme, relats, negres i daurats, identitats i històries per a tots els gustos. Amor.
Us deixo amb una barreja (aquesta sí) fantàstica.

Find flere artister som Norwegian Recycling på Myspace Musik

4 anys

2011-01-25T16:41:00.000+01:00

Fa quatre anys vaig arribar a Dinamarca carregada d'il·lusions i nervis. Fa quatre anys feia fotos quan nevava perquè em semblava sorprenent i nou, no sabia fer pa, no podia dir ni una sola paraula en danès, em prenia el te amb sucre i em perdia gairebé cada cop que havia d'anar a algun lloc.
Han passat molt coses en aquest temps, de bones i de dolentes, i si hagués d'etiquetar-les probablement les posaria al calaix de coses enriquidores.

Dissabte passat, sopant amb uns amics que se'n tornen a Bèlgica d'aquí uns mesos després d'haver viscut a Copenhaguen quatre anys, pensava en la sensació d'estar de vacances que tenia al principi de viure aquí. Ells ens explicaven que trobarien a faltar la ciutat i la seva vida a Copenhaguen, i ho explicaven com qui explica un viatge per la jungla durant tres mesos, pintant un retrat del que han estst aquests anys.

Jo ja no tinc aquesta sensació. Els carrers ja no em sorprenen, per moltes cases de color tortes que hi hagi. El paisatge ja és part de la meva vida, cosa que sí em fa reflexionar en la capacitat que tenim d'adaptar-nos al medi: es pot començar de zero. Confirmat.

I aquí segueixo la meva aventura, aprenent, descobrint, vivint.
El temps passa ràpid, i encara em sento com un llangardaix que ha hagut de canviar de pell en un medi auster, suposo que encara em queda molt per fer aquí.

been there before

2011-01-21T18:21:00.001+01:00

Avui he marxat a mitja classe de castellà amb els de primer. Crec que he fet ben fet, perquè si no, hi hauria hagut morts.
Ho havia somiat molts cops, això de marxar i deixar-los plantats. I d'ocasions n'havia tingudes eh, però la d'avui era impossible desaprofitar-la.
A la meva feina hi ha classes, persones, comportaments, que són dignes de documentari del 33. Un dels senyors que ve a fer la neteja, en Samuel, un home africà que té la família a Toledo i que ha viscut molts anys a Madrid em deia ahir avergonyit, que a ell li costa molt entendre que això sigui un institut. Que és pitjor que una guarderia. M'explicava, sense ni poder mirar-me als ulls de la vergonya, que es troben escrits a les parets del lavabos escrits amb merda, i merda pel terra. Que el primer cop que ho va veure no s'ho podia creure.
Jo m'ho crec, per desgràcia, m'ho crec. Tinc alumnes a qui jo mateix tancaria en una gàbia i tiraria la clau al mar. Al fons refons del mar més negre.
Kelitxi, suposo que això respon prou bé a la pregunta del teu correu, oi?

Lagkagehuset

2011-01-19T22:08:00.000+01:00

Tinc la sort i la desgràcia de tenir al costat de casa un dels millors forns de pa de Copenhague, Lagkagehuset.
Les lagkager /laukéa/ són els pastissos d'aniversari que es mengen a Dinamarca, i literalment vol dir "pastís de capes" o "pastís de mànigues", de manera que el forn de pa es diu "casa dels pastissos de capes". Les lagkager tenen en aquesta botiga noms xulipanquis com ara "Christianshavn" (que és un barri), o "Barret de Napoleó" o "pastís de patata" (que no en porta, de patata).
I tot és molt bo, molt bo i molt car. Però hi ha una cosa que m'emprenya soberanament, i és que les coses de xocolata, no porten xocolata per dins, només en duen una mica per fora, i per dins porten crema. O sigui que comences a menjar-te, posem pel cas, una pasta rodona que es diu alguna cosa així com "panet de xocolata", i el que t'hi trobes és crema. És indignant, perquè la primera mossegada d'una cosa que saps que regalima de xocolata per dins és una meravella, i amb els sentiments no s'hi juga. Ni a la primera mossegada ni a la segona, no n'hi ha. No l'hi haurien de dir "panet de crema vernissat amb xocolata"?

once upon a time, els teletubbies eren savis

2011-01-18T22:38:00.002+01:00

La Mi sempre em diu que els problemes de parella no són problemes de parella, que són problemes que tenen cadascuna de les persones, i que probablement els seguirien tenint independentment de qui fos la parella.
El cas és que últimament això de l'espai s'ha convertit en conversa pràcticament diària: que si l'espai és necessari, que si un vol més espai, que si l'altra no en dóna i ta ta ta.
Jo dic que quan un se'va a viure lluny l'espai canvia. Que al cor es queda un espai buit, que per molt que es vulgui omplir, no s'omple de res, que als ex-patriats ens falta alguna cosa i que si ens volem apropar, ens mengem un espai que no toca. I que jo no vull espai, el que vull és que m'abracin. Llarg i fort.
Però ves per on, les coses no són mai dels mais com un les voldria. I vinga compromisos amb l'espai, que si tu això que si tu allò, ai doncs no, doncs arribem a certs compromisos. Fins els collons n'estic jo, de compromisos. De vegades hi ha sentiments que són absolutament purs i que sempre es malinterpreten i es reinterpreten per argumentar teories que ni tan sols són de parella. I vinga espai, més espai. Tan espai donaré al final, que estaré més a prop d'allà que d'aquí. Si jo només demano abraçades.

Qui ha dit que corregir és avorrit?

2011-01-12T20:45:00.000+01:00

Una es troba a cada text perles com aquesta:

... as a Mather of fact we got some b-humans in our office, who is almost always late, because the can't get up at morning, and I think it would a good thing be able to choose when to work.

Apartment leader of kellogs

Toma ja!

BROOOOOOOAAAAAAAAAAAARRRR

2011-01-12T19:53:00.001+01:00

Que les temperatures hagin pujat als 0 graus i que a estones s'atreveixin a pujar fins a 2 és fantàstic i perillós. Fantàstic perqué el fred no fa mal i es pot suportar. Perillós perquè la neu acumulada a les teulades cau, i pel carrer hi ha tota mena de cartells de les botigues que diuen "vigila amb la neu de la teulada!". Que dius... vale, i com vigilo? Perquè o arranco a córrer quan sento el brooooooar, o em faig la valenta i m'arrisco a entrar a la botiga corrents corrents i morir enterrada sota un bloc de neu i de gel que m'ha caigut a la closca. Difícil triar.

A partir d'ara silenci absolut

2011-01-10T23:39:00.000+01:00

Fa una setmana i mitja que estem examinant a pobres alumnes. Alguns fan més pena que d'altres, però en general tots em fan pena perquè jo sóc de les que els prohibiria. Un examen és per mi el mateix que un zero a l'esquerre en quant a aprenentatge.
A Dinamarca s'acostumen a fer proves orals amb un censor i un examinador. La setmana passada vaig fer de censora als alumnes de 1r. Aquesta setmana tocaven escrits als de 2n i 3r curs. I és un pal, perquè haig de seure en una cadira i assegurar-me de que ningú no fa trampes durant 5 hores i mitja. En 5 hores i mitja un pot observar moltes coses, com per exemple, quants alumnes es mosseguen les ungles, quants porten coses que creuen que els durà bona sort, d'altres porten una mini picnic a classe i mengen sense parar. És divertit veure que n'hi ha que comencen ràpid i d'altres que es queden mirant per la finestra 20 minuts.
Abans la cosa era fàcil, quan jo era joveneta es posava un separador i llestos. Ara s'han d'entregar Iphones, mòbils i altres aparells electrònics a l'entrada, i l'accés a internet està restringit a només tres o quatre portals. Tot canvia, les maneres de copiar també. Per desgràcia, el fet d'haver d'examinar no.

Reloj no marques las horas

2011-01-06T23:44:00.001+01:00

Tinc una feina en la que em passo moltes estones mesurant. Mesuro quan durarà una lliçó, quan temps tinc per ensenyar això i allò i fer no sé què abans de la prova, quan tardaré en corregir, si tinc temps per anar al curs de no sé què, com trobaré el temps perdut si vaig al curs de no sé què i un llarg etcètera. A l'oficina haig d'entregar papers de mesura. Em mesuren les hores de més, les de menys, les que intercanviem entre professors i les que no. Mesurem als alumnes, els fem les proves més inútils del món, de les que no aprendran res de res, per mesurar quant saben. Tot, tot es mesura.
I tot això ho dic perquè a sobre m'he comprat un rellotge, i me l'he comprat perquè estic condemnada a mesurar la meva vida laboral en unitats d'hores i mitja, i haig de saber en tot moment, quant minuts em queden. Fa dècades que no em comprava un rellotge. No m'agraden. No m'agrada portar enganxat al canell una extensió del que tot i tothom ens obliga a fer constantment: mesurar. Fa només un parell de dies que el tinc i és ben bonic, però em provoca un sentiment de mala consciència i de ser vella i avorrida i comptar el temps. I això que jo sóc molt distreta però planificadora, que vol dir, que sempre m'adelanto uns quants mesos a tot el que ha de passar, i així, previnguda de tot, tinc la sensació utòpica que ho controlo, i que si ho controlo, no em pot fer mal. I com que sóc excessivment distreta, en aquests plans que mai no s'acaben per complir i m'omplen de decepcions inútils passen coses no-mesurades, que irònicament són les que més gràcia em fan.
Fa uns dies vam pujar a veure els veïns de dalt, una noia danesa casada amb un mexicà, la Sara i el Luis, que fa un parell de setmanes han tingut un nen, i ens explicaven molt orgullosos que s'havien comprat un sofà. En comptes d'explicar-nos coses del part, i de si plora o no, i que si assembla al tiet x, ens deien que se sentien tan adults perquè s'havien comprat aquell sofà, i havien triat el color, i la mida i havien anat a no sé quantes botigues. Doncs a mi em passa el mateix amb el rellotge, que em sento molt adulta. La diferència és que ells senten una cosa positiva i jo no. Jo em sento de color gris cada cop que moc el canell i me n'adono què hi duc. Quina xorrada tan enorme, no?

Poema d'any nou per deixar les penes de banda i començar amb un somriure que duri 364 dies més

2011-01-01T21:22:00.000+01:00

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría.

Mario Benedetti

Petita Nit de Nadal

2010-12-23T17:11:00.001+01:00

El 23 de desembre és a Dinamarca la petita nit de Nadal, i s'aprofita per passar-la amb la part de la família amb la que no pots quedar la nit de Nadal. Com que aquí la gent es divorcia i es casa amb certa freqüència, molts tenen nens de matrimonis diferents, per la qual cosa la nit d'avui resulta especialment pràctica.
Estem literalment enterrats en neu. Fa com dos mesos que neva cada dia, i estem batent els records que ja vam batre fa un any. La temperatura mínima més baixa d'ahir va ser de -22, que aquí a Dinamarca és molt (continuo pensant que tant de fred no cal). Els llacs ja tenen prou gruix com per poder-hi patinar i arribar a la feina al matí és una aventura èpica.
Acabo de sortir a comprar perquè tot tanca a les 17h, i l'estampa no pot ser més nadalenca: com que és tan engorrós moure's per la neu amb la quantitat de roba que portem al damunt i els paquets de Nadal, els pares han optat per arrossegar els nens en trineus de plàstic. A les botigues del centre, on jo visc, ofereixen xocolata calenta als clients per fer passar el fred, i tot està regat d'aquesta blancor i del silenci que ve amb la neu. Fa un fred insoportable, però el cert és que és preciós. A veure si demà faig fotos.

Enmig de tota aquesta postal ha passat una cosa graciosa. El ministre de Sanitat ha fet el ridícul d'una manera molt divertida. El pobre està tan estressat, que se li'n va anar l'olla en una entrevista que un periodista del canal nacional li va fer. Resulta que l'home havia d'anar a l'òpera amb la seva dona, el periodista no parava de fer-li preguntes de coses que ell no sabia, i al final va petar. La cosa no s'acaba aquí. Danmarks Radio ha publicat el video i durant dos dies un es podia posar la histèria del senyor ministre com a ringtone al mòbil. Després van pensar que potser era passar-se una mica, i el van treure.
En unes hores ja hi havia a internet versions rap de l'esceneta... a mi em sembla que de tot plegat se n'ha fet un gra massa, però no sé jo si això podria passar allà, crec que no. Tot i que no entendreu res, us el deixo, segur que com a mínim us farà riure, és una mica llarg, però paga la pena, coses així no passen sovint a la política d'aquest país tan correcte ;)

De tornada

2010-12-19T16:57:00.000+01:00

Torno cansada cansada d'un viatge d'estudis llarg i una setmana d'examens sense parar, a banda dels julefrokost i les mil i una coses que s'han de fer en aquest país per Nadal i que em tenen molt més ocupada del que jo voldria.
Dilluns acabo les classes i amb una mica de sort podré tenir el temps per respirar, ordenar la muntanya de papers que s'ha apoderat de la meva habitació i dedicar-li més temps al blog i a visitar els blogs amics. Us trobo a faltar però els dies tenen 24 hores. No dic res de nou, fa temps que arrossego la mateixa cantarella de que no dono per més, o sigui que no la repetiré. Us veig de nou a partir de dimarts amb forces recuperades, fotos i anècdotes estudiantils a Fuerteventura.

El Barça a Copenhaguen ajuda a no passar fred

2010-11-30T19:03:00.001+01:00

Avui fa un fred d'aquells que fa mal per molt que t'abriguis: et fa mal el cap, la pell, les mandíbules i l'ànima de pensar en els mesos que falten per tenir sol.
Per passar el mal tràngol de les eleccions (de vegades està bé no viure a Catalunya) el Frej i jo vam decidir anar a veure el partit del Barça a aquest bar que està bastant a prop de casa i que és molt culé. Ja sabia que hi hauria gent del Casal Català però no m'hagués imaginat mai veure a tants orgasmus-erasmus juntets i en català, emocionats de compartir la mateixa il·lusió. El bar estava a petar també de danesos i d'alguns desangelats vestits amb la samarreta de l'equip equivocat.
Del partit no cal que en parli, perquè ja haureu llegit els detalls si és que no el vau veure. A mi el que més gràcia em fa és que el Frej es torna molt català i es posa tot content i no para de dir paraules en català. Coses de l'esport, no?
Durant el partit vaig rebre tota mena de missatges de molts països, i de molts companys de feina que deien que tenien ganes de veure al José Manuel, l'altre profe de castellà que és de Madrid. El cas és que és impressionant el que mou -remou- un partit com el d'ahir. Suposo que no deixa de soprendre'm la dimensió blaugrana. Va ser molt divertit i vam dir tots plegats coses molt xorres. I l'alegria i l'escalforeta duren encara avui :)

WANTED: cançó

2010-11-22T20:57:00.000+01:00

D'aquí uns quants dies me'n vaig una setmana aquí de viatge d'estudis. En realitat, si veureu el link, us adonareu que de viatge d'estudis com el que teniu al cap, no en té res. A l'institut on treballo tenim classes d'esporst d'elit, és a dir, nois i noies que combinen la seva vida professional al món de l'esport amb els estudis. I marxo amb dos grups i 4 professors més a prendre el sol i fer fitness. La rectora, que és un sol, em va convidar a anar-hi el dia del meu aniversari, diu que vol viatjar amb tots els nous empleats i que m'he guanyat dies de sol i tumbona :)
A un dels grups els dono classes de castellà, i se suposa que alguna cosa hem de fer mentre estiguem allà a part de demanar el menjar en castellà. Imagino que molts ho faran en anglès perquè la classe té un nivel baixíssim, de 25 només han aprovat 3. El cas és que un dels professors ha tingut la magnífica idea de que cada dia pel matí cantem una "morgensang", és a dir, una cançó, una mena d'himne divertit en castellà. I jo estic en blanc. Una professora m'ha recomanat la Macarena, però és que no m'hi veig... o sigui que escric aquest post perquè m'il·lumineu una mica. Ha de ser alguna cosa una mica motivadora i en castellà.

Vinterbad

2010-11-20T18:51:00.002+01:00

Al país del fred sembla que l'hivern arriba amb més força que mai la setmana que ve. No és que ara no faci fred, eh, que en fa, però és un fred suportable. El fred que ha d'arribar entre dimecres-dijous no ho serà. I el pitjor de tot és que la martolina arriba dimarts, i és la persona més fredolica que conec. Diu que vindrà amb roba d'esquiar, i tan de bo sigui veritat o se'ns congelarà viva. La previsió diu que entre dimarts i dimecres les temperatures estaran una mica per sota del zero graus, però és que dijous estarem entre -6 i -10, però bufarà molt de vent i la sensació serà d'entre -10 i -20. I diuen que el fred ha vingut per quedar-s'hi. Jo les temperatures sempre les he vist com les notes del cole, com més altes millor, i si han d'estar a -, no cal que estiguin molt a -, o sigui, que si ja estem a -4, cal de veritat que arribem a -10? No cal, no? i si ja ens estem fotent de fred, tampoc no cal que es posi a bufar el vent, senyors, que aquí no tenim ni una sola muntanya per parar-lo. A Dinamarca passen coses innecessàries, com el fred i la foscor a tutti pleni.

Hi ha força gent a Dinamarca que se'ls refot molt el fred que faci. Són persones que cada dia de l'any, cada dia, es banyen al mar (que d'això aquí, en tenim per tot arreu). Dic durant tot l'any perquè el "vinterbad" consisteix en anar peparant el cos lentament per poder aguantar la temperatura de l'aigua a l'hivern. Si jo ara em banyo, em moro. És clar que jo em banyo al juliol i ja crec que l'aigua està congeladíssima aquí dalt. Però probablement el meu cos no aguantaria el canvi de temperatura sobtat i seria perillós. Si ho vas fent cada dia, el cos es va preparant. Jo no li trobo la gràcia, i no puc entendre que aquesta gent digui que és la millor manera de començar el dia. Per mi la manera forma de començar el dia és començar-lo tard, amb un bon cafè o te, i una frøsnapper de la pastisseria del costat. No com fa aquesta dona de la foto. És una foto de l'any passat, que va fer un fred que va durar mig any i el mar es va congelar durant molt de temps. I la tia tan fresca. Ara, que si feu la foto gran veureu quina cara de lletja que porta, és que això no pot ser ni bo ni sa.

Post-dolor

2010-11-16T23:44:00.001+01:00

Per culpa i gràcies al dolor que he passat aquests últims dies he tingut molt de temps per pensar. I he pensat molt en coses bones, a veure si així se'm passava una mica. Com que he pensat molt i he dormit poc, també he somiat molt de matinada. I he somiat amb moltes persones que al llarg de la meva vida m'han fet sentir molt bé, m'han fet sentir estimada, segura, protegida, dona, forta, valenta, bonica, i més coses precioses. M'he fet una manta amb cares i olors i records i músiques i m'he passat hores i hores al llit, sense moure'm, esperant que el dolor, enmig de tanta cosa bona, decidís per tocar el dos.
I sembla que sí, sembla que va camí de Sirga :)

Alveolitis seca, dry socket i la puta mare que la va parir que m'estic morint de dolor

2010-11-13T00:01:00.001+01:00

A dry socket is a condition where the blood clot that forms after an extraction detaches itself from the socket walls. Sometimes, the clot will dissolve, leaving the bone exposed to food, the weather, and even saliva. Once the bone is exposed, it can become inflamed. The inflammation that occurs is very painful, often times being a deep pain that makes you feel as if you are dying.

If you leave it alone, the dry socket will heal. It will normally take around a month or so, although the pain won't let up during the healing period. If you have a dry socket, you'll find that antibiotics and even the strongest of prescription drug won't cure it. An antibiotic will normally cure infections, although a dry socket isn't considered to be an infection.

The best way to fight a dry socket is to go back to your dentist and have him pack the socket. Packing the socket is done without any anesthesia and can be quite painful. It doesn't take long to complete, and it can provide relief from the pain. Once you have a dry socket, you won't care about anything but stopping the pain. The pain can be so intense at times that you will be willing to do anything to stop the pain - even for a few minutes.

Once the socket has been packed, you will be relived from pain for a day or so. If you go back to your dentist, he will remove the old packing, wash the socket out, and place a new packing in. This way, you can get relief from the pain and help the socket heal. Keep in mind that it will take time to heal - and the best way to stop the pain is to do your best to avoid a dry socket at all costs.

Aniversari

2010-11-09T20:50:00.000+01:00

Fa dies i dies que no escric, i com sempre dic, no és per ganes, sinó per no trobar el temps. Avui m'han tret un queixal del seny i m'han retallat la geniva del queixal de baix que és difícil de treure. Com que em fa un mal espantós, tinc la cara feta un nyap, i no estic per gaire correccions de res, aprofito per escriure quatre ratlles.
Dijous passat va ser el meu aniversari i el meu sant, i dissabte vaig fer una festa a casa pels amics. Va ser una festa molt xula, perquè havia convidat a força gent i gairebé tothom va venir, amb nens inclosos. Com que ja sabeu que ens encanta fer coses dolces a casa, vaig preparar aquests pastissos i shortbread. Últimament m'ha donat per fer shortbread i magdalenes de xocolata i el pobre Frej l'altre dia em va dir que o feia el favor de parar o que convidés al veïns perquè a ell no li dóna temps de menjar-se tot el que faig :) És que fer coses dolces em relaxa una barbaritat, i com que vaig que no paro (és molt dur eh, això de ser profe i haver de fer tantes coses extra, demà us ho explico) doncs ala, vinga a cuinar. Total que al que jo havia preparat s'hi van sumar uns panellets enviats via correus que van arribar a l'hora justa. Està molt bé, això de tenir a tanta gent que t'estimes junta, sobretot so són persones de grups molt diferents i gairebé mai no coincideixen. No vaig tenir gaire temps de parlar amb tothom, hi va haver un moment que de tanta gent que hi havia, la penya estava asseguda pel terra, però va ser molt i molt emocionant. I els pastissos es van acabar, evidentment.
O sigui que sóc un anys més vella i tinc una mica menys de seny. Em sembla un bon balanç.

Tradicions

2010-10-31T23:14:00.001+01:00

Últimament tinc moltíssima feina i dos queixals del seny que em tenen molt amargada i que se m'enduen el bon humor que em queda (que és poc) a la nit, quan m'hauria de posar a escriure aquest blog. Escriure a la nit, quan sembla que tot i tothom dorm és per mi un exercici perfecte per relaxar-me, i s'ha convertit en una tradició. Les tradicions estan bé. Jo no sé perquè en tenim tantes, però unes quantes estan bé. La Carolina autista, que és una de les moltes carolines que conviuen en el meu cos està encantada amb les coses que es repeteixen i que segueixen un esquema. Fàcil. Quadradet. Sense sorpreses.
El problema és que moltes de les tradicions que han existit durant anys i panys s'estan intentant redecorar a mode Ikea. I ni a la part autista de mi ni a la resta de les parts ens agrada. Per exemple, des de ja fa com a mínim dues setmanes, al supermercat del costat de casa ja es poden comprar galetes de nadal, vi de nadal, bombons de nadal, tot de nadal. Tot. Que dius, ei, que estem a l'octubre, que falta molt pel Nadal, molt, no cal que ens hi posem tan aviat, no? Sembla que sí, sembla que en aquesta societat capitalista que ens hem montat (i ho hem fet fatal, per cert) no podem ni parar 5 minutets, no, estem tan sols i tristos i aïllats, que ens hem de reinventar les coses que ja ens feien feliços per fer-nos encara més feliços. O sigui que el Nadal s'ha de celebrar durant dos mesos. I la sidra, per exemple, ja no es beu en un bar, amb un parell d'amics, no, ara la sidra s'ha convertit en un motiu de ruta-relaxant-d'spa-nosequè i te la tiren per l'esquena mentre estàs estirada i mig nua en una camilla.
La sidra no es tira, senyors, la sidra es beu, de tota la vida, i si està ben fresqueta millor. I del mateix pal, diríem que la xocolata es menja, no s'utilitza per fer massatges. Jo no sé perquè ens encaparrem a reinventar i redecorar coses que ja estaven la mar de bé com estaven. D'aquí quatre dies ens tiraran gaspatxo pel cap i direm que guai, que natural, amb la de vitamines que té el tomàquet.

Misteris, enganxamentes i Lost

2010-10-26T22:51:00.003+02:00

Ja us aviso que aquest post i en especial la foto d'aquest post és molt de maruja. El cas és que, aviam, heu d'entendre que jo no puc parlar sempre de museus i de l'aventura cultural que suposa viure a l'estranger perquè també tinc cor de marujilla, i quan arribo a casa, doncs no cada dia em poso a llegir el diari. No. I aleshores passa el que passa, que t'enganxes a Lost. Que té alguna cosa de dolent? Doncs no ho sé, però jo em sento una mica com els literaris que amaguen que llegeixen bestsellers del tipus Dan Brown. Perquè eganxada no, he estat enganxadíssima a Lost!
Ahir vaig veure l'últim capítol i em va entrar una pena de pensar que ja estava, tanta intriga tanta intriga i patapam, ja està. I jo diria que a mi això no m'havia passat mai abans, aquesta cosa de veure'n un i voler-ne veure un altre i un altre, doncs no, la veritat. Però està ben parida, això no es pot negar. A finals de la primavera, quan ja estava farta de tenir el manso fora, em mirava els pobres a l'illa i pensava, vinga nena, que tu no estàs tan malament, que almenys saps on para Oxford al mapa i aquí no hi ha ossos pel carrer.
Ara, el que a mi m'ha sorprès és que ha durat molt, no? Sis anys pel que he entès. Perquè jo m'he cluscat tots els capítols en uns mesos, i 6 anys em sembla una barabaritat de temps menjant-se la bola, la veritat. Potser és que l'han enregistrada durant 6 anys.
Us confesso que el primer capítol me'l vaig mirar perquè hi sortia el sr. Fox. Al senyor Fox jo ja me l'havia mirat i remirat en aquella serie que es deia Els Cinc, o Cinc en família o alguna cosa així. El rotllo aquest Lost em feia fins i tot una mica com de ràbia, perquè a mi acostumen a no agradar-me gaire les coses que a tothom agraden molt. O sigui que va arribar un moment que vaig pensar que segur segur que no m'agradaria. Després, un dia, crec que al facebook (al qual també vaig tardar en caure-hi molt de temps i per sort no m'hi enganxat gens) vaig veure que -oh la la- al Lost del pebrots hi sortia el sr. Fox. I me'l vaig mirar. I ja va estar.
Buscant fotos de Lost he trobat aquesta, que deia que un dels misteris de l'illa era que el sr. Fox perdia el pèl. La veritat és que hi ha tantíssima informació sobre Lost que la cosa que fa por.
Em pregunto jo si aquests actors seran capaços de treure's del damunt l'etiqueta Lost. I si en aquest món de globalització constant, estar units per fenòmens com aquest serà d'aquí uns anys molt normal. Fins fa poc, es deia que la música, l'esport, són coses que van més enllà de les fronteres. La tele també?

Vacances de tardor

2010-10-22T18:48:00.001+02:00

Casa d'estiu a la tardor

Gat i llebre

Escultura de gel

Aquesta setmana he tingut el que aquí es diu vacances de tardor. Està molt bé tenir vacances ara per carregar piles fins les vacances de Nadal. És un privilegi que tenim els professors. Però per als que vivim a fora les vacances sempre són com un puzzle, que si m'haig de quedar aquí, que si haig d'anar cap allà, que si els diners que sobren s'han de guardar per comprar el no sé què que fa tanta falta... en fi, mil coses. Normalment, buscar bitllets i mirar preus acostuma a resoldre bastant el panorama, i aquest cop, el partit del FCK contra el Barça ha fet que els preus dels bitllets es disparessin, per tant, vacances daneses amb fred i espelmes.
Però tot i que faci fred, no ens podem queixar perquè el sol s'ha deixat veure, i a sobre la nit del divendres passat vam tenir la Kultur Nat, de la que ja n'he parlat en algun altre post, i que és una nit on se cel·lebra la cultura de mil maneres diferents. Aquest any vam veure una exposició d'escultures de gel al carrer, vam escoltar música de Bach a l'església, vam visitar una fàbrica de caramels i vam passejar pel jardí botànic on hi havia diverses instal·lacions. Ah, i també vam fer pandekager al carrer, que són com una mena de crepes daneses. I més coses que sens van quedar a la butxaca perquè hi havia massa cua i feia massa fred per esperar-se.
I després, cap a la casa d'estiu, que ja està a punt de ser tancada fins que faci bon temps. Els boscos ara mateix aquí estan preciosos, i la platja també. Però fa fred, osti, i cada dia penso en el que se'ns ve al damunt els propers molts mesos i ja passo fred només de pensar-hi.
Tinc molts posts al cap i he tingut poc temps i molta mandra per escriure aquestes últimes setmanes, cosa que ja m'està bé, perquè de miracles no en sé fer, a veure si la foscor propicia una millor organització del meu temps. Ara no sé si això es diria així en català. Últimament em passa que no sé si tradueixo del danès què. Fatal, fatal.

Hoy en español, para que Anja lo pueda entender

2010-10-12T21:14:00.000+02:00

Anja es una antigua alumna de la escuela de español en la que, hasta hace poco tiempo, estuve trabajando. Junto con su amiga Margit han sido mis alumnas durante unos dos años y medio, y aunque con pausas, las dos han aprendido mucho. Durante este tiempo, he tenido la inmensa suerte de compartir tiempo con ellas ya que han pasado de ser alumnas a ser amigas. Y son las dos un encanto.

El sábado pasado cenamos juntas en casa de Anja y su marido Erik. Anja vive en Slangerup, un pueblo que está bastante "en el campo", así que tuve la oportunidad de ver paisajes muy bonitos de camino a su casa mientras Margit hacía de taxista, con campos, caballos y muchos pájaros. Me apetecía mucho ir a su casa, porque nunca antes había estado allí. Tienen una casa preciosa, muy muy grande, donde Annika su niña, puede jugar por donde le da la gana, y estuvimos todos muy a gusto.

Anja y Erik tienen aficiones curiosas. Por ejemplo, las motos. Creo que Anja tiene dos (o tres?) motos, una de ellas con sidecar incluido, a parte de sus coches y de una furgoneta. Pero esta no es la afición más curiosa, no, lo más interesante es la cantidad de máquinas de bolas que tienen en una de las habitaciones del sótano! Porque la foto n es de un bar ni de un pub, no, es del sótano de su casa! Creo que habrá como unas 12 o 13 en total, compradas en Dinamarca y en Alemania. Y son la bomba de divertidas. Cuando yo era pequeña tenía una máquina de estas pero en miniatura, en casa le llamábamos "el billarín" y yo estaba enamoradíssima de mi billarín. Pues las de las foto son de tamaño real, así que aún mejor.
Después de cenar probé dos. Una que era bastante fácil (aunque no es que yo lo hiciera bien del todo) y otra que era muy estresante porque caían 4 bolas a la vez.

Algunos coleccionan sellos. Y otros coleccionan esto. Para gustos, colores.

Felicitats, parella!

2010-10-10T12:37:00.001+02:00

La Mònica i el Xavier s'han casat. I tot i que no vaig poder estar-hi estic segura que la boda va ser més que una boda tradicional, una manera de celebrar amb amics i família que s'estimen i molt, des de fa ja molt de temps. D'aquí un parell de mesos seran pares, o sigui que ara mateix no els deu cabre ni una gota més d'amor i felicitat.
He tingut la sort de veure'ls enamorar-se a la facultat i seguir de ben a prop les seves vides, més aviat la de la Mònica. Quan treballàvem a Barcelona teníem el costum de dinar plegades amb la Raquel un cop cada setmana, de vegades cada dues setmanes per posar-nos al dia de la vida. La Mònica, a més, té dues bones amigues a Copenhague, l'Elisabet i jo, així que espero que algun dia vinguin els tres a visitar-nos.
Escric aquest post i penso, un cop més, en la sort que tinc de tenir persones així per amics; són dels que es compten amb una o dues mans. I són l'antònim del post anterior. Reparteixen amor, generositat i somriures a tort i a dret. La Mónica és com una abraçada d'aquelles llargues que treuen penes. Em sap especialment greu haver-me perdut aquesta boda, aquest embaràs. Les afegeixo a la llista de coses molt merda que passen quan te'n vas a viure a un altre país. I espero veure'ls aviat.

Tancat i barrat

2010-10-08T20:55:00.000+02:00

Alguns es diuen t'estimo a l'orella, de nit, o pel matí, quan et lleves i et trobes abraçat a la persona correcte. Alguns s'ho diuen amb els ulls. Potser no és per sempre, qui sap, però per a molts és suficient. D'altres necessiten posar candaus. Sembla que s'ha posat de moda posar candaus en ponts, com podeu veure aquí.
Em sembla una cosa molt trista, posar un candau com a símbol d'amor. I estèticament horrible.

Hans Scherfig

2010-10-04T23:09:00.000+02:00

El senyor Hans Scherfig és un dels pintors danesos que més m'agraden. Diumenge vaig veure una exposició seva a Arken, que és un museu d'art contemporani d'aquests xulipanquis que hi ha a Dinamarca. El museu està, curiosament, en una zona bastant pobra amb molts immigrants (on jo treballo), de manera que és de suposar que van decidir construir-hi el museu per donar-li una mica d'empenta. Tot i que ni empenta ni res. No sé si és perquè el museu no és el que diríem un èxit, però només hi ha un bus que passa un cop cada hora, o sigui que hi has d'anar a consciència, sobretot si fa fred i vent, com ahir. Tampoc no és un museu d'aquells que et deixa amb la boca oberta, i té la col·lecció permanent més poca pena que he vist. I de museus, n'he vist uns quants.
Llegia l'altre dia al diari que hi ha ara mateix un concurs d'arquitectura per adjudicar-e la construcció d'un mega museu d'art contemporani de 3000 metres quadrats que volen construir a Copenhague, i precisament un dels despatxos que ha presentat maqueta són els japonesos Sanaa, dels qui vaig parlar fa molt poquet.
No entenc que amb la falta que fan les peles en aquest país -tot i que els catalans tinguin una imatge equivocadíssima de Dinamarca- es posin a construir un altre museu, perquè a Cphg tenim molts i molt bons museus.

El cas és que jo volia parlar del senyor Scherfig i ja veig que m'estic allargant molt amb altres temes que no vénen al cas, o sigui que continuo amb el tema tapirs i jungles. Doncs els senyor Scherfig estava enamorat de la jungla, i tot i que no hi va anar mai, tant com a escriptor com com a poeta (ooohh, el com-com lingüístic és un altre post que tinc pendent) es va dedicar a interpretar-a i plasmar-la en quadres, dibuixos i llibres. Però sobretot en quadres. S'assembla una mica a en Rosseau, però en Scherfig estava encaterinat amb els tapirs, els rinoceronts, els elefants i tots els animals tipus dinosàuric, animals estranys d'aquells que un pensa però aquest animal és en veritat així? I sí, al món hi ha girafes, zebres i tapirs. Una de les coses que més m'agraden dels seus quadres és la llum. Jo no he anat mai a la selva ni a la jungla, però m'he empassat ja gairebé les 6 temporades de Lost, o sigui que últimament he vist molta selva. I té una llum especial, perquè és com si la humitat reflectís el verd i el groc i l'aire fos verd, i això, en Scherfig ho fa molt bé. A ell li molestava molt llegir que pintava com un nen, però és cert que els seus quadres transmeten ingenuïtat, transmeten el sentiment únic d'entendre la natura com un món màgic, ple d'animals especials, d'arbres amb troncs infinits i paisatges de Tin Tin.

Ens hem comprat un puzzle de mil peces del senyor Scherfig (sí, un altre), que tocarà fer al proper time out a la casa d'estiu d'aquí dues setmanes. Molt hyggeligt.

Tai chi chuan o on està l'esquerra que no m'entero

2010-09-30T23:37:00.003+02:00

Ens hem apuntat a Tai chi. Per què? Doncs perquè els cursos de cuina que hi havia no ens molaven gaire. A mi la cosa aquesta de relaxar-se m'agrada molt, però reconec que és tot un repte. Venir a Dinamarca ja va ser en part una manera de deixar enrere moltes de les coses que em tenien en un estat de considerable histèria mental controlada i desmitificada amb un somriure diari. El cas és que aquest país ha fet que em plantegi moltes coses, entre les quals, que ser anònima és un punt d'inici relativament fàcil per prendre's les coses amb força més clama. Així que Tai chi chuan, per què no?

Jo em pensava que això de moure's a poc a poc donaria calma interior i el que m'ha donat és un mal de cap, de turmells i de genolls que Déu n'hi do. Val a dir que és el primer cop a la meva vida que ho faig. Però ja estic cagada. És que resulta que jo tinc una part del cervell que no em funciona gaire. Em costa una autèntica barbaritat imitar o fer coses que impliquin una coordinació amb la part esquerra del meu cos. Per exemple, sovint, quan pujo les escales, em quedo paralitzada i no sé seguir -durant 2 segons- perquè el meu peu esquerre no sap on posar-se -és molt fort ja ho sé-. O sigui que imagineu-vos tenir a un senyor d'aquests yoguis que parlen com si ja haguessin nascut calmats movent-se i explicant que mentre la mà esquerra no sé què la mà dreta no sé què i girem la cama cap al nord-oest en un angle de no sé què més. Per flipar. Perquè és clar, aquest bon home ho explica tot de cara a nosaltres, però jo m'haig d'imaginar que ho haig de fer al revés, i cagada pastoret, perquè se'm lia un bloqueig mental que m'haig de repetir constantment on està la dreta i on l'esquerra i no tinc ni tan sols la capacitat de posar-me al seu lloc des del meu. Jo això ho vaig descobrir des de molt petita, però la cosa és que no ho he solucionat perquè no puc, de veritat que no puc.

La meva conclusió és que com que vaig néixer bastant abans d'hora però no vaig estar a la incubadora perquè el senyor doctor va dir que no calia -gran error, senyor doctor- doncs a mi em falten aquests últims minutets al forn, que deu ser quan s'adquireix aquesta habilitat espacial. Per això crec que el Tai chi, per mi és contra natura total. Però com que sóc més tossuda que una mula aniré a torturar al meu prfoe, a veure si amb mi es desespera, i ell es torna una mica més llatí i jo em calmo una mica i aprenc que hi ha dues bandes diferents.
I per cert, si algun dia us xoqueu amb mi pel carrer és perquè jo sempre dels sempres camino per la part més esquerra de la vorera. Tothom va per la dreta, però el meu curs natural és començar a la dreta i acabar a l'esquerra al cap de dos minuts. No ho sé fer millor. Algú que m'ho pugui explicar, això?