S'amaga el cèrvol sota el pomer. Es gira i es llepa la cama, com si fos un gatet, però no, li veig els ulls grans i negres cap amunt cap amunt, i les banyes totes rectes. Ens creuem la mirada uns segons i se m'infla el cor de tardor. No se'n va. I jo, que mentre me'l miro penso en contes de fades i d'unicorns, voldria acostar-m'hi, i amb una maneta petita i blanqueta, fer-li una carícia per damunt del nas, una de molt suaveta, que digués que jo també vull, que només vull asseure'm sota un arbre i ser, viure, mirar, res més que això.
4 kommentarer:
La melangia de la tardor apareix ja per arreu .
caram, la tardor arriba plena de poesia ...
una imatge, unes imatges, precioses de tardor.
quin acompanyant més bonic per la tardor!
(Quan arriba, la tardor, a Barcelona? fa una xafogor...)
Send en kommentar