Gràcies sr. Cohen

Últimament no he escrit gaire perquè no he estat per res. He estat per molt, però per coses com llevar-se massa d'hora i arrossegar-se a la dutxa i saltar-se l'esmorzar i adonar-se que el rimmel està sec i concloure que m'importa un bledo perquè no tinc energia per res més que tot el que em toca fer a la pàgina del dia de la meva agenda vermella, que em recorda cada dia de la setmana que la vida és...  intensa.

Crec que el meu estat d'ànim està una mica "cagat" com li dic jo (carolina ets molt vulgar) per culpa del meu mal al cul. Al cul no, a veure, matitzem, a la natja dreta, que em té fregida i em treu la son des de fa ja com dos mesos i mig. I no hi ha manera de que trobin què és. Ni el metge, ni el fisioterapeuta ni l'osteòpata, que després de dos mesos m'ha confessat que no pot fer-hi més, i que quan sàpiga què tinc, si us plau, li ho expliqui. Tampoc no saben perquè el meu peu esquerre sembla que es posi molt calent cada deu minuts. Que no es posa, eh, però que a mi m'ho sembla molt, però no. No és que el meu metge s'hagi implicat gaire, però sí que m'ha enviat a un reumatòleg, que aquí sembla que són els que s'encarreguen de músculs tendons i demés coses que fan que ens puguem moure. Llista d'espera de mesos i una servidora sense assegurança de salut privada perquè coi, per això se m'enduen gairebé la meitat del meu sou, perquè no n'hi hagi de llista d'espera.

En fi, com que a més a més la meitat de la meva família està morta i cada dos, tres anys li toca el torn a algú (i no es moren de vells) la meva germana i jo hem sortit de l'armari i ens hem declarat hipocondríaques amb majúscules, de les que van al metge de capçalera pensant el temps que s'estalviarien si ens enviessin directament a l'oncòleg.

En totes aquestes setmanes de mal dormir i pensar en rodó (que és quan penses tota l'estona bàsicament el mateix, i jo tinc un Postgrau i un Màster en pensament arrodonit) també han passat coses bones. Com per exemple, que el senyor Cohen va cantar i em va rentar l'ànima de pors, i abraçada al Frej i escoltant les seves cançons vaig pensar que tot era igual. També el senyor que de vegades sembla que viu dins el meu cul, entre la natja i els ronyons i decideix donar-me ganivetades sense que jo li hagi fet aparentment res, només per estar dreta, també m'era igual ell. Són les coses de la música i del sr. Cohen i les seves tres senyores, que canten com els àngels. També passa, que quan una pensa en rodó molt sovint, al final arriba a la conclusió que el temps s'ha d'aprofitar, i de l'estat de el-rimmel-m'és-igual passa una a fer-se mascaretes, veure vi i menjar, posem per cas, patates bullides i bacon i pastís de maduixes, perquè sí perquè em ve de gust i a saber quan de temps em queda.
Són estats extrems probablement perquè aquest estiu han passat coses tristes i extremes, i una fa el que bonament pot.