lørdag, juni 30, 2012

El último de la fila


Ahir va ser l'últim dia de curs. Els alumnes de tercer (que aquí equival al nostre antic COU) van tenir la seva festa de dimissió, i tots tots, estàvem molt contents. Abraçades per aquí i fotos per allà, encaixades de mans amb els pares, i mil somriures. Per mi és el millor dia de tot l'any escolar. Deu ser com parir, que se t'oblida el mal dels nou mesos quan els veus somriure.

Aquest matí llegint el diari m'he enfadat com una mona. Em sap tan greu llegir cada any que el meu institut és el que té la mitja més baixa de tot Copenhaguen (i gairebé de tot el país), i no perquè sigui així, que sí, que ho és, perquè l'institut està en una de les zones també més conflicitives de tota Dinamarca, i perquè els alumnes que acceptem tenen les notes més baixes. No és això el que em sap greu, el que em fa molta ràbia és que no expliquin res més. Al meu institut fem miracles. Que tots aquests alumnes, gairebé tots els que van començar, no hagin deixat l'institut, que hagin crescut com a persones amb tots els problemes que tenen, i creieu-me, són problemes amb una P massa gran, que hagin potser millorat dos punts en les notes, que hagin sortit de la merda en la que molts estan ficats és un miracle que fem cada dia entre tots, des de la rectora a l'últim mico. I tots ho fem amb unes ganes i una motivació que jo personalment no he viscut en cap altra feina.

Tampoc no expliquen les històries que els diaris consideren com a bones, com la de la Katrine, aquesta noia de la foto que somriu vergonyosa perquè li acaben de concedir una beca. La seva mare va morir quan ella tenia 12 anys, el seu pare va morir fa un any, i per això s'ha de cuidar de les seves 3 germanes petites. A principis d'any, poc després de la mort del seu pare, va decidir que volia estudiar medicina i que volia treure les millors notes possibles. Com que la Katrine estudia a la branca mercantil, ha hagut d'estudiar a banda de les assignatures que té física i química en una escola per adults. I ha acabat amb la segona mitja més alta del país. I ahir, a la majoria de nosaltres, els que l'hem tinguda com a alumna i els que no, se'ns queien les llàgrimes d'alegria quan va sortir a recollir la seva beca de mans de l'alcalde.

Tots els que formem part de l'institut, els que lluitem amb els pocs recursos que tenim i que cada dia són més pocs, tots, profes i alumnes, estem super orgullosos del que som i del que fem. I suposo que això és el que compta, no el que surt al diari. Però fot una ràbiaaaaaaaaa!

2 kommentarer:

Montse sagde ...

Enhorabona! Aquesta és la satisfacció que se sent després de fer bé la feina! Jo també sóc profe i t´entenc prou bé.

Ciutadà K sagde ...

I tant que ha de fer ràbia!!!
però què bonica la història de superació de la Katrine...

ESTEM AMB TU, KATRINE !!! :D