Dolce far niente

Quan no faig res, la majoria de vegades llegeixo. Sona contraditori però és que si no fes res de res de res estaria morta. Quan porto una estona llegint en la mateixa posició, de cop una cama o un braç, sovint el cap se'm tornen molt pesats. No se m'adormen, però prenc una consciència immediata del pes de la part en qüestió. Ser-ne conscient fa que tot de preguntes existencials s'apoderin de mi i em provoquin nervis i inquietud, que són dos substantius molt adients per mi. Intento relaxar-me i penso que és un moment ideal per relaxar-me i meditar. Ai sí, que bé, tenir pau d'esperit i pensar en la vida com un riu i veure els problemes passar i respirar fons i de cop estàs en un prat verd i sents com l'herba et fa pessigolles als turmells i el prat ja no hi és i ara és una platja i respiro respiro respiro. M'agradaria molt tenir la pau d'esperit dels que mediten cada dia i diuen que són tan i tan feliços.
Per mi la pau d'esperit és dormir, i sobretot és adormir-se una tarda mandrosa de dissabte, amb veus de fons que vénen del carrer, amb la certesa que l'endemà serà diumenge i podré tornar a perdre el temps fent veure que medito fins que m'estiro, deixo el llibre damunt el llit, el gat se m'acosta encara més a les cames i adéu siau món per una estona.

Compto els dies que em queden pel meu dolce far niente.