søndag, marts 06, 2011

Don't leave me

Cartell en un carrer del centre de Copenhague
Torno de Noruega amb mal al cul de caure malament (no sé si es pot caure bé) i amb una molt mala notícia: la Lucky i el seu fill Aleni han d'abandonar el país en dues setmanes.
Crec que ja he parlat en algun post de la Lucky. Hi ha gent que neix amb una flor al cul i n'hi ha que es passen la vida trepitjant merda per molt que vigilin, la Lucky és de les últimes. I començo a pensar que n'ha de trepitjada una de molt grossa.
Vai conèixer a la Lucky quan vaig estudiar danès, és a dir, molt poc temps després d'haver-me mudat aquí. De seguida ens vam fer amigues i les dues vam canviar a horari de tarda, de manera que vam estudiar juntes durant mesos en aquella escola-acadèmia militar que ja no existeix, i compartir penes en un país aliè uneix molt, de manera que cafè per aquí cafè per allà, al cap de poc temps ja em sabia la seva història de la a a la z. La Lucky és d'Uganda, el seu marit era enginyer i ella era contable. Van tenir un nen a qui van posar de nom Aleni. Vivien una vida relativament comfortable. Fins aquí tot bé. La guerrila els té clixats i els reclama diners. S'hi neguen. Assassinen al marit. La Lucky envia al seu fill lluny del poble, en un internat, lluny on ningú no el coneix. Es casa amb un ugandès amb nacionalitat danesa, i no ho fa per amor, però per marxar del país abans de que la matin a ella. L'home en qüestió és més gran que la Lucky, i no és ni bo ni dolent, de fet, és molt amables amb la seva família i els promet que la cuidarà molt. Un cop a Dinamarca la Lucky descobreix que el seu nou marit és un alcohòlic que pren tota mena de drogues. Mentrestant, intenta trobar feina de contable que evidentment no troba perquè res del que ha estudiat a Uganda li serveix de res a Dinamarca. Comença a treballar com a dona de fer feines en un hotel, estudia danès i fa tots els tràmits per aconseguir portar al seu fill cap aquí. Els tràmits s'allarguen i s'allarguen durant dos anys, temps en el qual el seu fill ja no creu que tornarà a veure la seva mare.
El marit la fa servir com vol, però la Lucky aguanta. No té més remei, si vol aconseguir el permís de residència necessita estar casada 7 anys amb la mala bèstia. Finalment, un dia de juny vaig a 'aeroport a recollir a la Lucky i al seu fill, a qui ha anat a buscar després de dos anys. Un secalló negre com el carbó que s'ho mira tot amb uns ulls enoooormes i pregunta sense parar què-és-això-mama. L'Aleni no parla danès, no ha pujat mai a un metro, no sap què és un cinema, però aprèn molt molt ràpid, és un nen llest i està molt content de tornar a estar amb la seva mare.
La mala bèstia continua sent-ho, i tot i que tots resem perquè la palmi, el nostre somni no es fa mai realitat.
Els dies van passant, la vida és molt dura, però entre tots els intentem ajudar tant com podem. L'Aleni va molt bé a l'escola, aprèn danès molt molt ràpid i el passen de l'escola d'integració a l'escola normal molt abans del que es considera recomanable. La Lucky, que ha de pensar en el futur, comença a treure's el títol d'auxiliar d'infermeria. Passa el temps, i la llei dels set anys canvia: ara "només" són 4 anys. Per desgràcia, la mala bèstia els tracta cada cop pitjor fins al punt que els amenaça de mort repetidament si es queden a casa seva. La Lucky aconsegueix plaça en una casa d'acollida per a dones on ella i el seu fill es poden quedar el temps que necessiten. Mentrestant, acaba els estudis i als dos mesos aconsegueix una plaça fixa a la llar d'ancians on ha fet les pràctiques. Està contentíssima. L'Aleni en tres anys s'ha tornat pràcticament danès, i només de tant en tant es deixa entreveure el nen tímid a qui vaig anar a buscar a l'aeroport. El permís de residència de la Lucky caduca aviat i ha de fer la paperassa per demanar la renovació. Resultat: denegat. Raó: a efectes pràctics, no viure en la mateixa adreça que el seu marit és com si estiguessin divorciats, i com que es requereixen 4 anys de convivència matrimonial, a la Lucky i el seu fill els han posat al passaport que han d'abandonar el país el 21 de març.
Res del que he escrit ha servit de res davant la llei. Tampoc que el seu marit abusés d'ella i que per això visqui en una casa d'acollida. Tampoc que tinguin una vida aquí tan danesa com la meva, que tingui feina fixa, que pagui els impostos com qualsevol altre.  Ni que l'escola  de l'Aleni hagi recollit firmes, i ni que els amics ens estem trencant el cap i contactant advocats. No servirà de res, perquè aquest país no els vol.

8 kommentarer:

Kelitxi sagde ...

Quina indignació i quina ràbia... Que no existeix el dret d'asil, a Dinamarca???

manel sagde ...

El tema de la Lucky encara es defendible:¿No va reconeixer el marit d'ella al Aleni com a fill adoptiu ó adoptat?.Si fos així aquest noi seria danés per adopció i per tant impossible de expatriar.
Per altra banda si no fos així el simple fet de que la Lucky hagués tingut que marxar del costat del marit donats els maltractaments justifica la no-convivència.La mateixa administració danesa la va guarir en una casa d'acollida.Si la própia llei danesa vigent per aquests tipus de casos projecte la seva protecció cap a una ciutadana ¿com pot anar contra el seu propi pronunciament dispossant ara l'expulssió del païs?.
Suposso que la Lucky lluitará per impugnar aquesta decissió.
Que ho faigi.
De vegades neixen flors a on un menys espera.

Unknown sagde ...

;_( Em sap tan greu per ells...què podem fer desde aquí?

Petons!

Carolina sagde ...

@Manel: la llei danesa no pretén que la Lucky torni a casa del seu marit, pretén que se'n divorciï, que el resultat d'això sigui o no que ells hagin de marxar els resulta indiferent. Són un cas més de molts. I als diaris hi ha cada dia casos molt més greus, de gent que porta molts més anys, d'immigrants que han demanat asil, han estat esperant durant anys i anys vivint en barraques i finalment els han enviat de tornada al seu país. És que podria fer centenars de posts com aquest.

Em sembla que no podem fer res de res.

Ciutadà K sagde ...

Buf! m'has deixat fet pols ... :_(

sí, encara que ho sabem d'altres cops... quan poses nom i descripcions a les xifres no deixes d'impactar-te, afectar-te i pensar que vivim en un món de merda!!
... i estic molt content que encara em remogui, si us plau, que no deixi mai de fer-ho....

Ojalà poguéssim fer quelcom!!

manel sagde ...

Jo no he dit que torni a casa del seu marit,ni molt menys.Jo parlo de possibilitats de defensa i qualsevol escletxa de lluita per petita que sigui s'ha d'aprofitar.Si ja sé la problemática que hi ha a DK .
En el cas de la Lucky encara que pot ser no serveixi de rés amb el problema que va tenir al seu païs que demani asil polític.En fi l'únic que volia fer era ajudar una mica.

Carolina sagde ...

Ja ho sé, ja ho sé, Manel i t'ho agraeixo! És que per moltes coses que se'ns vinguin al cap, em sembla que per desgràcia no els puc ajudar més del que ja faig :(
Creuem tots els dits perquè alguna de les opcions resulti, l'asil polític no és una opció per a ells, per desgràcia sembla que les coses han d'estar molt pitjor per legitimar-ho, a molts refugiats de països en guerra i situacions grotesques els han tornat al seu país tot i sabent que serien, per exemple, condemnats a mort només de posar-hi els peus.
En aquest tema, aquest país se salta les convencions dels drets humans dia sí dia també, i moltes organitzacions internacionals ja ho han denunciat.

whatateacher sagde ...

M'has fet saltar les llàgrimes. Pobrets! No és just això. I pensar que, vist des d'aquí, Dinamarca sembla un país tan correcte...
Espero que es trobi la manera de que es puguin quedar i ens puguis donar la bona notícia en un altre post.