El senyor Sebastià

Jo acostumo a comprar coses per internet si són més barates, per exemple, els xampús i altres collonades arriben a casa per correu postal simplement per una qüestió de preu. Com que l'economia està fotuda, quan compres aquesta mena de coses, la majoria de webs acostumen a fer rebaixes segons la quantitat de productes comprats, i com més vegades compres, més amables són amb tu. Coses del capitalisme.

Avui he anat a recollir un paquet, i entre algunes de les coses que donen gratis hi havia una bosseta d'ossets de goma. I de cop i volta així flas flas m'ha vingut al cap el senyor Sebastià.

El senyor Sebastià era el conserge del cole quan érem petits, i era un autèntic tros de pa. La Maria, la seva dona, treballava a la cuina i a mi em costava molt entendre-la. Quan la meva germana em deia a l'hora del pati que ens havíem de quedar a dinar al cole, jo em posava molt trista -perquè el peix arrebossat amb arrebossat convertit en boles per culpa de l'excés de vinagre de l'enciam ja gairebé transparent no era agradable de menjar- i anava a la cuina amb una cara llaaaaaarga i deia "m'haig de quedar a dinar", i apuntava el meu nom a la llibreta. I la dona, si et veia amb cara llarga sempre venia i deia alguna cosa - potser parlava un idioma secret?- i tot i que jo no entenia ni la meitat, desprenia una aura de mamma italiana immensa, així que al final, quedar-me tampoc no em semblava tan tan horrorós fins que arribava l'hora.
Doncs el seu marit era un sant conserge que sempre portava una bosseta amb ossos de goma. Els seus estaven arrebossats amb sucre -no com el peix assassí d'estómacs infantils- i si te'n tocava un dels verds ja estaves contenta la resta del dia. Els repartia a tort i a dret amb un somriure i una paciència que a dia d'avui encara admiro. Després d'ell van venir altres conserges que no van molar gens, i que no repartien res de res.