tirsdag, januar 18, 2011

once upon a time, els teletubbies eren savis

La Mi sempre em diu que els problemes de parella no són problemes de parella, que són problemes que tenen cadascuna de les persones, i que probablement els seguirien tenint independentment de qui fos la parella.
El cas és que últimament això de l'espai s'ha convertit en conversa pràcticament diària: que si l'espai és necessari, que si un vol més espai, que si l'altra no en dóna i ta ta ta.
Jo dic que quan un se'va a viure lluny l'espai canvia. Que al cor es queda un espai buit, que per molt que es vulgui omplir, no s'omple de res, que als ex-patriats ens falta alguna cosa i que si ens volem apropar, ens mengem un espai que no toca. I que jo no vull espai, el que vull és que m'abracin. Llarg i fort.
Però ves per on, les coses no són mai dels mais com un les voldria. I vinga compromisos amb l'espai, que si tu això que si tu allò, ai doncs no, doncs arribem a certs compromisos. Fins els collons n'estic jo, de compromisos. De vegades hi ha sentiments que són absolutament purs i que sempre es malinterpreten i es reinterpreten per argumentar teories que ni tan sols són de parella. I vinga espai, més espai. Tan espai donaré al final, que estaré més a prop d'allà que d'aquí. Si jo només demano abraçades.



5 kommentarer:

Carles sagde ...

Res més ample i reconfortant que una bona abraçada.

Però sí: és important deixar espai ;)

manel sagde ...

amb sinceritat i afecte t'envio la meva.

la polita sagde ...

bonica! jo t'envio una abraçada llaaaaaaaaaaaaaarga i forta des de barcelona! i el lorenzo t'envia els seus mèus. :-D

Ciutadà K sagde ...

Ui, doncs només cal que demanis que et plouran abraços a tort i a dret... te n'enviem un de MOLT GRAN des de les Terres de l'Ebre!!!!

:D

NUR sagde ...

Un altra abraçada!!!