de tornada abans de tornar a marxar

Des de dalt de la muntanya el paisatge semblava tret d'un conte. Però no. Era veritat, i el teníem allà davant. Res no es pot comparar al sentiment d'estar sol, en un lloc on només hi ha vida i silenci. Jo em torno muntanya. Callo i miro, i sento que allò és el que sóc, que allò és el món, i no l'asfalt. Des de les altures les coses es veuen diferents, no només petites, però diferents, relatives, insignificants. I m'aprenc el blau dels llacs i em meravello amb els cèrvols que s'espanten ràpid ràpid i marxen corrents tots junts. Jo també marxaria corrents de moltes coses, i de molts llocs.
Ara per ara estic aquí, i se'm trenca el cor una miqueta més cada vegada que marxo d'allà. Em pregunto si sempre serà així, si m'he d'acostumar. No tinc resposta per totes les preguntes que m'heu fet aquests dies. M'atabalo només d'haver de pensar-hi. Només tinc ganes de no haver-me de preocupar i de viure dia a dia aquesta aventura que va començar i no sé on acabarà. M'enduc totes les vostres abraçades i una mica de sol un altre cop al país de la pluja que no sap què és l'estiu. Ja us trobo a faltar, i encara no fa ni dos dies que sóc aquí. Unes vacances meravelloses. Gràcies a tots els qui heu trobat un raconet per veure'm ;)